L’escurabutxaques

El titular em deixa estupefacta. Donald Trump ha explicat a la cadena Fox News que "l'Iran li va demanar una treva de set dies en els atacs sobre centrals elèctriques i altres plantes d'energia, però que ell els n'ha concedit deu". Es veu que Teheran li està "molt agraït".

És a dir, l'Iran (entenguem la perversa sinècdoque quan diem “Iran”, perquè agafem el tot per la part) demana set dies. Ni sis, ni vuit. És que quan demanes pròrrogues (per una feina que has de lliurar, per pensar...) sols demanar, sense voler, una setmana. Comptes per dies, i quan demanes pròrrogues d’hores, solen ser vint-i-quatre. Però Donald Trump, en la seva magnificència, diu: “Calla, no pateixis. Te’n dono tres més dels que has demanat”.

Per què? És una treva que durà a parlamentar. No és donar el tret de sortida a l’atac. Si fos el tret de sortida a l’atac, seria cínic dir: "T’anava a atacar dilluns, però com que soc magnànim, t’ataco dijous. I com que he dit «deu dies» l’atac serà puntual a les sis del matí. O sigui que tenies la possibilitat de morir dilluns, però aquesta possibilitat passa a dijous".

Donar una pròrroga en aquestes circumstàncies és un signe de debilitat, de desconfiança en un mateix. Si la teva parella et demana set dies per pensar i li dius que n'hi dones deu, és que no les tens totes. La personalitat de Donald Trump em fa pensar en un apostador, en algú que juga a les escurabutxaques cercant el plaer immediat i efímer, l’adrenalina no esportiva; que, cubata o cervesa en mà, fica la moneda a la màquina, veu que li surt premi, s'exclama en veu alta, de plaer, i tot seguit fica una nova moneda a la màquina, fins a perdre-les totes. Que surt del bar suat, eufòric, embrutit, pensant que demà més.