La foguera de l'odi
El sionisme ultranacionalista, alimentat pel fanatisme religiós, no és de cap manera representatiu del judaisme, ni s'hi ha d'assimilar. El judaisme és una cultura i una religió a les quals ara no hem de perdonar la vida recordant que constitueixen un pilar de la història de la Humanitat. Però sí que convé dir-ho, ara que l'horror desfermat pel govern israelià a Gaza serveix d'excusa fàcil a un antisemitisme que és tan antic, i arrelat entre nosaltres, com irracional. I ara també que els partidaris de la neteja ètnica a Palestina gosen atribuir acusacions d'odi als jueus, o de nazisme, a aquells que critiquen, protesten o es remouen contra les polítiques genocides de Netanyahu i el seu govern.
No hauríem de perdre de vista que Netanyahu no és cap monstre extravagant, sinó el primer ministre d'un govern d'extrema dreta. No hauríem d'oblidar tampoc que aquí no som millors que ningú i que, si ara no tenim un govern d'extrema dreta, sí que el podem tenir un dia o altre, i més aviat del que segurament ens pensem (a les Balears i al País Valencià sí que ja els tenim, a escala autonòmica). No hem de dubtar que qualsevol govern d'extrema dreta està ideològicament predisposat a causar un infern com el que han causat Netanyahu i els seus socis de govern a Palestina i, ara, a Ciutat de Gaza. Només els cal un enemic cohesionador (el troben ben aviat), deshumanitzar aquest enemic perquè matar-lo sembli un acte de legítima defensa, i poder i capacitat de maniobra suficient per encendre l'esca de la violència. A partir d'aquí, la mateixa condició humana fa que moltes persones de les quals no ho hauríem dit mai siguin arrossegades per l'espiral de l'odi fins a l'extrem de donar suport a qualsevol atrocitat.
El cinisme i el victimisme són també dos potents combustibles per a l'odi. Netanyahu, en particular, no és ni tan sols un fanàtic, com sí que ho són molts dels ministres i alts càrrecs del govern que presideix, i molts dels poders que paguen el Likud i els altres partits que formen part del govern o hi donen suport (Shas, Judaisme Unit de la Torà, Noam, Otzma Yehudit, i també el Partit del Sionisme Religiós). Molt abans que un fanàtic, Benjamin Bibi Netanyahu és sobretot un cínic, capaç de no dubtar a posar-se al capdavant d'una política d'extermini (un genocidi, d'acord amb la definició de les Nacions Unides) per tal d'eludir els seus comptes pendents, per corrupció, amb la justícia.
Pel que fa al victimisme. Dels crims i els pecats (perquè, quan parlem de gent que utilitza la religió per justificar una massacre cal parlar de pecats) que ha comès i comet el govern d'Israel, un dels més greus és haver sollat i ofès la memòria de les víctimes de l'Holocaust. Invocar-les per intentar, de nou, justificar l'injustificable. Així ho entenen els ciutadans d'Israel, els intel·lectuals i els exdirigents polítics i militars que es manifesten contra el genocidi i que demanen (debades) un alto el foc, o els familiars dels ostatges de Hamàs que supliquen que s'aturi la guerra perquè s'acabi un captiveri que és també infame.