06/08/2022

El que l’esquerra ‘conscienciada’ i l’‘alt-right’ comparteixen

5 min

Fa poc el psicòleg canadenc i habitual dels mitjans de l’alt-right Jordan Peterson va topar per casualitat amb una perspectiva important. En un podcast titulat Rússia vs. Ucraïna o guerra civil a Occident, va identificar la relació entre la guerra a Europa i el conflicte entre el mainstream liberal i el nou populisme de dreta a Nord-amèrica i Europa.

Encara que Peterson d’entrada condemni la guerra d’agressió del president rus Vladímir Putin, la seva posició es transforma de manera gradual cap a una mena de defensa metafísica de Rússia. Citant els Diaris de Dostoievski, suggereix que l’individualisme hedonista d’Europa occidental és molt inferior a l’espiritualitat col·lectiva russa, abans de donar suport degudament a l’adjectiu que el Kremlin fa servir per definir la civilització liberal occidental contemporània: “degenerada”. Descriu la postmodernitat com una transformació del marxisme que busca destruir els fonaments de la civilització cristiana. Vista des d’aquest punt de vista, la guerra a Ucraïna és una lluita entre els valors tradicionals cristians i una nova forma de degeneració comunista.

Aquest llenguatge li resultarà familiar a qualsevol que estigui familiaritzat amb el règim del primer ministre hongarès Viktor Orbán, o amb la insurrecció del Capitoli del 6 de gener de 2021. Com va dir John Blake a la CNN, aquell dia “va suposar el primer cop que molts nord-americans es van adonar que els EUA s’enfronten a un creixent moviment nacionalista blanc cristià”, que “fa servir el llenguatge cristià per dissimular el sexisme i l’hostilitat contra els negres i els immigrants no blancs en la seva recerca per crear una Amèrica Blanca Cristiana”. Aquesta cosmovisió ja s’ha “infiltrat tan profundament en el mainstream religiós que a la pràctica qualsevol pastor cristià conservador que intenti desafiar la seva ideologia posa en risc la seva carrera”.

El fet que Peterson hagi assumit una posició pro-russa i anticomunista indica una tendència més àmplia. Als Estats Units, molts legisladors del Partit Republicà han evitat donar suport a Ucraïna. J.D. Vance, un candidat republicà al Senat per Ohio que rep el suport de Donald Trump, troba que és “insultant i estratègicament estúpid dedicar milers de milions de recursos a Ucraïna mentre s’ignoren els problemes al nostre país”. I Matt Gaetz, un diputat de Florida de la Cambra de Representants, s’ha compromès a acabar amb el suport dels EUA a Ucraïna si el seu partit obté el control de la cambra al novembre.

Però ¿acceptar la premissa de Peterson que la guerra de Rússia i l’alt-right als EUA són escamots del mateix moviment global significa que l’esquerra hauria de situar-se així com així el cantó oposat? Aquí la situació es complica. Encara que Peterson afirma oposar-se al comunisme, ataca una de les principals conseqüències del capitalisme global. Com van escriure Marx i Engels fa més de 150 anys al primer capítol delManifest comunista :

“La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. [...] Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l’edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l’estabilitat social s’evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques”.

Els teòrics culturals de l’esquerra ignoren deliberadament aquesta observació i encara centren la seva crítica en la ideologia i la pràctica patriarcals. Tanmateix, segurament la crítica al patriarcat ha assolit l’apoteosi en el moment històric precís en què el patriarcat ha perdut el rol hegemònic, és a dir, quan l’individualisme de mercat l’ha escombrat. Al cap i a la fi, ¿què passa amb els valors de la família patriarcal quan un infant pot demandar els pares per negligència i abús (cosa que vol dir que la paternitat és tan sols un altre contracte temporal i soluble entre individus que maximitzen la utilitat)?

Esclar, aquests “esquerranosos” són llops amb pells d’ovella, que es diuen a ells mateixos que són revolucionaris radicals mentre defensen l’establishment regnant. Avui, la dissolució de les relacions i formes socials premodernes ja ha anat molt més lluny del que Marx podia haver imaginat. Totes les facetes de la identitat humana s’estan ara convertint en una qüestió d’elecció; la natura esdevé cada cop més un objecte de manipulació tecnològica.

La “guerra civil” que Peterson veu a l’Occident desenvolupat és, per tant, una quimera, un conflicte entre les dues versions del mateix sistema capitalista global: l’individualisme liberal desfermat versus el conservadorisme neofeixista, que busca unir el dinamisme capitalista amb els valors tradicionals i les jerarquies.

Aquí hi ha una paradoxa doble. La correcció política occidental (“conscienciació”, o wokeness en anglès) ha desplaçat la lluita de classes, cosa que ha produït una elit progressista que afirma protegir les minories racials i sexuals amenaçades amb l’objectiu de desviar l’atenció del poder econòmic i polític que tenen els seus membres. Alhora, aquesta mentida permet que els populistes alt-right es presentin com a defensors de la gent “real” davant de les elits corporatives i del deep state, encara que ells, també, ocupin posicions de comandament a les altures del poder econòmic i polític.

Finalment, tots dos bàndols es barallen pel botí d’un sistema del qual són totalment còmplices. Cap dels dos defensa de debò els explotats o no té cap mena d’interès en la solidaritat de la classe treballadora. La conseqüència no és que “esquerra” i “dreta” siguin nocions obsoletes, com se sent sovint, sinó més aviat que les guerres culturals han desplaçat la lluita de classes com a motor de la política.

On queda Europa amb tot això? Simon Tisdall, a The Guardian, pinta una imatge desoladora però acurada:

“L’objectiu de Putin és l’empobriment d’Europa. Al fer servir com a armes l’energia, els aliments, els refugiats i la informació, el líder rus escampa el dolor econòmic i polític, i crea condicions de guerra per a tothom. S’acosta un hivern europeu llarg, fred, ple de calamitats, amb escassetat d’energia i inquietud... Jubilats congelats, nens afamats, lleixes de supermercat buides, augments inassequibles del cost de la vida, salaris devaluats, vagues i protestes al carrer apunten a una crisi com la de Sri Lanka. Una exageració? No ho crec”.

Per evitar un col·lapse total que acabi en desordre, l’aparell estatal, en estreta coordinació amb altres estats i confiant en les mobilitzacions locals de persones, haurà de regular la distribució d’energia i aliments, potser recorrent a l’administració a càrrec de les forces armades. Europa, per tant, té una oportunitat única d’abandonar l’encantadora vida de benestar aïllat, un bombolla on els preus del gas i de l’electricitat són les preocupacions més grans. Com va dir fa poc el president ucraïnès Volodímir Zelenski a Vogue : “Intenteu imaginar-vos que el que estic explicant passa a casa vostra, al vostre país. ¿Continuaríeu pensant en els preus del gas o els preus de l’electricitat?”

Té raó. Europa està sent atacada, i necessita mobilitzar-se, no només militarment sinó també socialment i econòmicament. Hauríem d’utilitzar aquesta crisi per canviar el nostre estil de vida, i adoptar valors que ens estalviïn una catàstrofe ecològica en les properes dècades. Podria ser la nostra única oportunitat.

Copyright Project Syndicate