L'extremisme a casa nostra
Escric aquest article des de l’experiència, però també des d’una preocupació que va molt més enllà de l’Afganistan. Massa sovint parlem de l’extremisme com si fos un problema llunyà, propi d’altres països, cultures o religions. Però l’extremisme no té una sola cara ni una sola bandera. Arreu on es perd l’equilibri, apareix.
Durant anys, a l’Afganistan, i sota el nom aparentment neutre de “cultura islàmica”, a les universitats s’han impartit continguts que no fomenten el pensament crític ni el diàleg, sinó una visió del món rígida, excloent i deshumanitzadora. Una visió que rebutja la democràcia, la llibertat d’expressió, els drets humans i la diversitat de pensament, i que converteix la religió en una eina de control polític i social.
Tanmateix, seria un error pensar que aquest fenomen és exclusiu de l’Afganistan o de l’islam. Avui, a Europa i arreu del món, veiem com diferents ideologies —religioses, polítiques i fins i tot idees presentades com a “defensa dels valors”— estan derivant també cap a formes d’adoctrinament. Els discursos i símbols canvien, però el mecanisme és el mateix: imposar una única veritat, desacreditar qui pensa diferent i dividir la societat entre “bons” i “dolents”.
L’extremisme no comença amb la violència. Comença quan l’educació deixa d’ensenyar a pensar i comença a dir què s’ha de pensar. Quan desapareixen els matisos. Quan es perd la capacitat d’escoltar. Quan la identitat es converteix en trinxera i no en espai de trobada.
A l’Afganistan, aquest adoctrinament ha tingut conseqüències devastadores, especialment per a les dones. Se’ls ha negat el dret a estudiar, a treballar i a decidir sobre les seves pròpies vides, presentant-les com a éssers inferiors i incapaços per naturalesa. El problema de fons, però, no és només l’opressió de les dones: és la negació de la humanitat de l’altre. I aquesta negació pot donar-se en qualsevol context. També en societats que es consideren democràtiques. També quan, en nom de determinats valors, es justifica l’odi, l’exclusió i la deshumanització de col·lectius sencers. Quan els drets humans s’utilitzen sense humanitat, o quan la religió s’utilitza sense compassió, tots dos perden el seu sentit profund.
La història ens ha ensenyat que anar als extrems mai no ha portat pau. La pau neix de l’equilibri, del reconeixement de la dignitat humana. D’una educació que no adoctrina, sinó que forma persones lliures, responsables i capaces de conviure amb la diferència. L’educació hauria de servir per apropar-nos, no per separar-nos. Per millorar les condicions de vida, no per crear murs mentals. Per sembrar empatia, solidaritat i justícia social, no por ni odi. No es tracta d’escollir entre religió i drets humans, entre tradició i modernitat. Es tracta de trobar un punt d’equilibri on la fe, la cultura, els valors i la raó caminin junts al servei de la humanitat.
Com a activista per la pau, crec profundament que qualsevol ideologia que perd els límits i l’equilibri acaba fent mal a les persones i trencant la convivència. I crec també que tenim una responsabilitat col·lectiva: defensar una educació amb valors humans, perquè només així podrem construir societats més justes, més lliures i veritablement en pau.