L'asfíxia financera obliga el Govern a una resposta contundent

A poc a poc van encaixant totes les peces del trencaclosques. Les paraules del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ridiculitzant el nacionalisme (el dels altres, per descomptat, no el seu) en un to fatxenda i perdonavides, demostren que la decisió de no pagar els deutes a Catalunya i incomplir així l'Estatut respon a un pla deliberat, amb una forta càrrega ideològica, i no a una simple qüestió de "caixa". Com ahir va recordar el president Artur Mas, el govern espanyol té diners per a allò què vol, com ara l'AVE a Galícia o el Museu del Prado, i no en té per a allò que no vol. I la seva prioritat ara mateix és aprimar l'estat autonòmic per la via de l'asfíxia pressupostària.

El president Mas té tota la raó de sentir-se estafat. Després d'haver aplicat les retallades abans que ningú i haver donat un marge generós de confiança a Rajoy, ara es troba que no li paga els deutes pendents i part dels diners que arriben, com els crèdits ICO per pagar proveïdors, són a un interès del 5%. És, com a mínim paradoxal, que algú que et deu diners et faci de prestador.

La conseqüència de tot plegat és que, ara mateix, l'autogovern és una ficció. El conseller Mas-Colell viu pendent de les bestretes i transferències que li arriben de Madrid, que administra una mena de respiració assistida a la Generalitat. Que aquell que més aporta a la caixa comuna estigui en aquesta situació és surrealista.

Per això ha arribat l'hora d'articular una resposta contundent. I en aquest context s'ha d'entendre el divorci creixent entre CiU i el PP, perquè no es pot anar de bracet d'aquell que, amb l'altre braç, t'està escanyant. Cal, però, anar més enllà. Cal que en el pròxim Consell de Política Fiscal i Financera Catalunya aixequi la veu, denunciï que ja n'hi ha prou d'amenaçar amb la intervenció mentre no s'és capaç de prendre mesures impopulars com la rebaixa del sou dels funcionaris o la pujada de l'IVA. I, si cal, deixar la cadira buida d'un òrgan que castiga Catalunya.