L’escàpula immòbil i els cossos normals

SEMPRE QUE RETORNO al gimnàs ho faig després d’una pausa tan llarga que tot és nou com el primer dia. Al mirall he observat que hi som un parell que ens mirem els mitxelins amb odi, com si no fossin nostres, i un altre parell que es toquen els músculs pregant que creixin encara més. Faig l’observació a un monitor dels que t’indiquen si en aquelles màquines t’hi has de posar de cara o d’esquena, després de treure el pes de 45 quilos del d’abans i posar-hi 5 quilos, a veure si els aixeco. Li dic: “On són els cossos normals?”, convençut que la meva pregunta és pertinent, però pel seu somriure ja endevino que he dit una obvietat. “On vols que siguin? Disfrutant al carrer, és gent que ja camina, puja escales, s’ajup, agafa paquets, fa de veritat tot això que aquí fem de mentida”. I m’ho remata. “Aquí veniu els que us heu deixat anar massa, però us en canseu, o quan esteu bé ja marxeu, si no és que embogiu per l’altra banda”. Li dic que no pateixi per aquest meu clic, no em veig preparant-me batuts de proteïnes com uns musculats que he vist al vestidor. No em feu gaire cas perquè estic cansat i tinc adolorits alguns músculs que desconeixia que tenia, però em preocupa la desaparició de totes les classes mitjanes en aquesta societat de múltiples addiccions en què estem o en recuperació o en recaiguda. El monitor m’adverteix que alguns hem arribat a pensar que només necessitem el cos perquè ens transporti el cervell de casa a la feina, i que no és ben bé així. I em recomana que faci no sé què amb l’escàpula, però no tinc consciència de quina ordre he de donar perquè es bellugui. “Buf, aquí hi ha feina”, conclou. L’escàpula li donaria la raó i l’aplaudiria, si se sabés moure.