20/02/2011

L'esforç neix de la necessitat i viu de l'horitzó

Esforçar-se no és exactament una cultura, ningú no ho fa per plaer: la generació del meu avi i el meu pare treballaven molt, però perquè no tenien més remei. I als països on els va la vida els esforços individuals són més titànics. Si això que he dit fos cert, la crisi i les retallades farien que tornés de cop i volta a casa nostra l'enyoradíssima cultura de l'esforç. I no se la veu gaire per aquí, encara.

Inscriu-te a la newsletter A punt per la campanyaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No torna per dues coses. La primera és que l'esforç requereix la consciència de la seva necessitat imperiosa, i hi ha molta gent que pensa que tancant els ulls i esperant uns mesos la crisi se n'anirà soleta. Escurem els últims dies d'autoengany, i ja ens ho trobarem. La segona causa és més complexa. Per esforçar-te cal també un horitzó, un objectiu. La benzina de l'esforç és la il·lusió en el progrés, la intuïció que serà compensat, que prosperaràs, que aniràs a més. I per garantir-ho cal una societat realment meritocràtica, i cal recuperar la fe en el sistema, en els poders econòmics. Els meus avis i els meus pares, treballant moltíssim, van anar rebent els premis de l'esforç, any rere any.

Cargando
No hay anuncios

Per sortir del pou de la crisi primer hem d'entendre que si no penquem molt i molt bé, no hi ha sortida. Però, sobretot sobretot, hem de tenir la total confiança que si penquem molt i molt bé sí que hi ha sortida, que el sistema té espai per al progrés. Que no hi ha trampa.