Llenguatge gruixut

“Acabarem amb aquests fills de puta”, va prometre Trump fa un parell de dies en al·lusió a les bandes de narcotraficants que suposadament operen des de Veneçuela, tutelades o encobertes pel règim de Nicolás Maduro. Sembla que a mesura que la seva popularitat davalla el president nord-americà endureix el seu llenguatge, que de per si ja sol ser groller i vulgar. També s'ha referit recentment a Somàlia, als immigrants que arriben als EUA des d'aquest país africà, i a la congressista demòcrata Ilhan Omar, també d'origen somali, com a “fems”. És digna de remarca l'habilitat que té Trump per autoretratar-se amb els insults que dedica als altres. En tot cas, es veu que ell i els seus assessors pensen que pot reforçar la seva imatge fent servir aquest llenguatge casernari. És bastant possible que tinguin raó.

Per una vegada els trumpistes espanyols es van avançar al seu admirat referent americà i ja fa temps que la presidenta de la Comunitat de Madrid va tractar de fill de puta el president del govern espanyol en una sessió parlamentària; després va afirmar haver dit que li agradava la fruita i va convertir aquesta imbecil·litat en un irritant mot de guerre que la dreta espanyola encara avui repeteix a tort i a dret. Aquest insult sol ser un recurs, un cop d'efecte, al qual acudeixen governants particularment calamitosos. Per exemple Rodrigo Duterte, el president que va negar Filipines en un bany de sang i en el terrorisme policial, també amb l'excusa de la lluita contra el narcotràfic, i que va titllar un altre president americà, Barack Obama, de fill de puta, com a primer bon dia d'una cimera entre tots dos mandataris que no es va arribar a celebrar. Tot i que tal vegada la frase més famosa construïda en la política americana amb l'expressió que cerca denigrar les mares dels contraris és la que va amollar Henry Kissinger, secretari d'Estat de Nixon i Ford, sobre el dictador xilè Augusto Pinochet: “Sí, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Que era “seu” era ben cert: a força de predicar pragmatisme, Kissinger va arribar a tenir la mà trencada programant cops d'estat en països llatinoamericans per col·locar-hi dictadures militars tan sanguinàries amb els seus ciutadans com dòcils als interessos nord-americans. A pesar d'això, o precisament gràcies a això, Kissinger fou guardonat l'any 1973 amb el Nobel de la pau, un premi que Trump ambiciona.

Maduro no és el fill de puta de l'administració Trump, i per això ara el president estatunidenc vol eliminar d'una vegada per totes el veneçolà, amb conseqüències incertes per a un ordre mundial ja prou desequilibrat per Ucraïna i Palestina. L'intervencionisme imperialista de l'Amèrica del Nord a la del Sud és, avui com ahir, un fet deplorable. També ho és la benvolença amb què una part de l'esquerra es mira règims dictatorials com els de Maduro, convertint-los en icones “d'esquerres”. El progressisme, la defensa dels drets i les llibertats, és incompatible amb l'admiració pels règims dictatorials, per molt revolucionaris que diguin ser.