Les llengües oficials a Suïssa, al Canadà i a Bèlgica
Any 2025. Una família catalana resident a Madrid demana que el seu fill de 5 anys rebi el 50% de l’ensenyament en català a l’escola de Chamartín on estudia i el Tribunal Superior de Justícia de Madrid sentencia que el nen i tota la seva classe han de rebre el 25% de les classes en català.
El supremacisme del castellà a Espanya respecte de les altres llengües mal anomenades cooficials fa que la hipòtesi anterior sembli una boutade. Però hi ha estats en els quals coexisteixen diverses llengües en peu d’igualtat. Parlem-ne.
Suïssa té una població i una superfície poc més grans que les de Catalunya. Tanmateix, té quatre llengües nacionals: alemany (parlat pel 63% de la població), francès (parlat pel 23%), italià (parlat pel 8,2%) i romanx (parlat pel 0,5%). Els percentatges anteriors recorden les proporcions de ciutadans espanyols que tenen per llengua materna, respectivament, el castellà, el català, el gallec i el basc. Ara bé, a ningú de Suïssa no se li ha acudit d’establir l’alemany com a única llengua oficial a tot el país, ni d’imposar-ne el coneixement i encara menys l’ús als parlants de les altres tres llengües. Lluny d’això, alemany, francès i italià tenen el mateix estatut de llengües oficials en l’àmbit nacional dins de l’administració federal suïssa, mentre que el romanx es fa servir per tractar amb els ciutadans que el parlen. D’altra banda, el país es divideix en regions lingüístiques, que al seu torn es divideixen en cantons (de mida semblant a les nostres comarques, però amb molta més autonomia). En la majoria de cantons de cada regió lingüística la llengua de la regió hi és l’única oficial, mentre que en una minoria de cantons hi ha dues o fins i tot tres llengües oficials. Per tant, un ciutadà de Zuric viu tan en alemany com un ciutadà de Munic, un ciutadà de Ginebra viu tan en francès com un de Lió i un ciutadà de Lugano viu tan en italià com un de Milà. Però els ciutadans de Zuric, Ginebra i Lugano se senten part no només de l’estat suís, sinó de la nació suïssa. Des de la seva fundació, l’estat suís ha respectat les llengües nacionals i, malgrat la seva diversitat, ha aconseguit l’adhesió i l’orgull nacional dels seus ciutadans, que en general estan molt contents de ser suïssos.
El Canadà té dues llengües oficials, l’anglès (parlat pel 74% de la població) i el francès (parlat pel 22%, un percentatge semblant al de catalanòfons a Espanya). El país té una estructura federal i es divideix en 10 províncies, comparables a estats federats, més 3 territoris. Tot i que de iure la majoria de províncies i territoris reconeixen l’oficialitat tant de l’anglès com del francès, de facto tenen una llengua clarament predominant: a la província de Quebec és el francès i a la resta l’anglès. Dins de cada província es pot viure plenament en la llengua predominant. En canvi, en l’àmbit federal totes dues llengües tenen el mateix estatut: qualsevol institució federal ha d’oferir serveis en anglès o en francès segons el que li demani el ciutadà. Per tant, una oficina del govern federal a Vancouver (en una província clarament anglòfona) s’ha de basquejar per atendre en francès un ciutadà francòfon del Quebec que s’hi presenti (com a exercici, imaginem el que passaria en una Delegació d’Hisenda a Salamanca si s’hi presentés algú parlant en català). Ara bé, a diferència del cas suís, el respecte lingüístic no ha existit sempre al Canadà: fins al segle XIX, l’anglès hi era la llengua hegemònica, i la plena igualtat no es va assolir fins al 1969, amb la llei de llengües. A diferència d’Espanya, el Canadà va permetre dos referèndums d’independència del Quebec (el 1980 i el 1995) que es van perdre per poc, però que van moure l’estat a millorar el tracte donat a aquesta província francòfona, no només pel que fa a la llengua, sinó a la seva capacitat de decisió política i econòmica.
Finalment, Bèlgica té una superfície com Catalunya i una població un 50% superior. Té tres llengües oficials, neerlandès (59% de la població), francès (40%) i alemany (1%). Brussel·les és l’única regió bilingüe (neerlandès-francès), mentre que hi ha una regió monolingüe neerlandòfona (Flandes), una de monolingüe francòfona (Valònia) i una petita zona de parla alemanya. Fins als anys 60, el francès era l’única llengua emprada per les autoritats públiques, però a partir d’aleshores neerlandès i alemany tenen el mateix estatut que el francès en l’àmbit federal. Igual com en el cas canadenc, a Bèlgica han vist que la manera de sobreviure com a estat compost passava per tractar igual totes les llengües del país.
Si realment l’estat espanyol pretén aconseguir l’adhesió de les diferents nacions que el formen, seguir l’exemple suís, canadenc o belga sembla més bona idea que no pas reprimir l’independentisme a garrotades o a cop de sentència judicial. Això inclouria fer el català oficial a tot Espanya, en igualtat amb el castellà a tota l’administració central, deixar-nos viure plenament en català en el nostre àmbit lingüístic i esdevenir un estat federal. Els parlamentaris que elegim han de poder parlar en català a Madrid i a Europa, i s’han de poder cursar assignatures de català a les escoles de tot l’estat. No és l’independentisme qui hi ha de renunciar, és Espanya qui ha d’arraconar la piconadora lingüística, política, judicial i mediàtica per fer-nos una oferta civilitzada i respectuosa.
