La lliçó d’uns fets (1981)

De l’article d’Heribert Barrera (Barcelona, 1917-2011) publicat a l’Avui (26-II-1981) tres dies després del fracàs del cop d’estat d’avui fa quaranta-set anys. El va protagonitzar esperpènticament el tinent coronel Tejero al capdavant d'un grapat de guàrdies civils que van ocupar el Congrés fins a rendir-se, alguns saltant per una finestra. Uns militars rebels que van envair RTVE i van treure tancs al carrer i uns fatxendes nostàlgics del franquisme també van fer un paper d’estrassa participant en aquella conxorxa insensata que hagués pogut encendre una guerra civil. L’autor d’aquesta peça, Heribert Barrera, polític d’ERC i professor universitari de química, era llavors president del Parlament de Catalunya. 

Espanya ha viscut novament unes hores vergonyoses i dramàtiques. Sense saber-ne encara el detall exacte, tots tenim la impressió –que tant de bo fos errònia– que hem estat gairebé a frec de la catàstrofe. La catàstrofe ha estat finalment evitada, sense que es vessés ni una sola gota de sang, i ara, superada la crisi, el primer que ens convé saber és com s'ha evitat i a qui hem d'agrair-ho. De com s'ha evitat per ara només podem conèixer-ne les grans línies. Encara que hi hagi llibertat de premsa, certs aspectes del que va passar tardaran segurament a aclarir-se. Però, en canvi, sí que queda ja ben clar qui és qui fou el principal artífex d’aquest final feliç del qual tots ens congratulem tant. Les meves conviccions republicanes no em priven gens ni mica de reconèixer que, en gran part, el desenllaç afortunat el devem al rei. Aquesta veritat objectiva, analitzada amb rigor, no constitueix cap argument, ni a favor ni en contra, de la institució monàrquica considerada en abstracte. Però sí que posa de manifest fins a quin punt, en els moments actuals, els destins del país depenen, molt àmpliament, de la fermesa i la lleialtat d’un sol home. Seria una frivolitat imperdonable que, refiats del seu poder, deixéssim només damunt de les seves espatlles –per amples que siguin– el fardell de la defensa de les nostres llibertats individuals i col·lectives. La responsabilitat de fer possible la continuació de la democràcia la tenim també tots i cadascun de nosaltres. Perquè per a exigir el respecte de la llei cal començar donant-ne l'exemple. [...] Ningú no ha d'abdicar els seus principis, i els nacionalistes catalans menys que ningú, perquè el nostre nacionalisme no tindria cap sentit si el consideréssim contingent i el féssim dependre de les circumstàncies. Però la intransigència doctrinal no significa ni intolerància ni fanatisme, ni està renyida tampoc amb el respecte de les opinions alienes. En política no hi ha gairebé mai solucions òptimes i molt sovint l'única opció possible és la de triar el mal menor. En tot cas és indispensable admetre que el joc democràtic té les seves regles i que la millor manera de defensar la democràcia és comportar-se de debò com un demòcrata, és a dir, quan es perd, saber perdre i, si el bé comú ho exigeix, àdhuc saber considerar sincerament la possibilitat de col·laborar amb els qui, essent també demòcrates, no pensen igual que tu. Si el que va passar a Madrid i a València el dia 23 ens ajuda a tots a reflexionar sobre quins són els paràmetres reals que determinen el nostre problema present; si ens permet de veure quines són les solucions que, en termes científics, anomenaríem "físicament possibles", aleshores, al cap i a la fi, el tinent coronel Tejero ens haurà fet, malgrat ell, un gran servei a tots. Però si ens obstinem a viure en un món fora de la realitat, si no ens adonem que Espanya no ha superat encara certes fatalitats congènites, aleshores ens passarà allò que deia el filòsof Santayana [sobre la història que es repeteix] i, no havent sabut aprendre les lliçons de la nostra pròpia història, estarem condemnats a repetir-la.