02/01/2021

Lliçons de governança en pandèmia

5 min

El covid ens ha fet aprendre algunes lliçons dures però útils sobre governança. Molts països rics no han gestionat la crisi tan bé com s’esperava, mentre que altres més pobres, poblats i vulnerables han superat les expectatives. La diferència planteja interrogants importants no només sobre la gestió de la salut pública, sinó també sobre l’estat de governança en les democràcies més grans i més antigues del món.

Just abans de la pandèmia es va publicar un Índex Global de Seguretat Sanitària (GHSI, per les sigles en anglès) que avaluava la capacitat dels països per prevenir, detectar i respondre ràpidament a brots de malalties. Al capdamunt de la llista de “països més ben preparats per afrontar una pandèmia” hi figuraven els Estats Units i el Regne Unit. Un any després, aquests rànquings semblen absurds. Segons un estudi publicat al setembre, “els 10 països més afectats pel covid en termes de morts per milió d’habitants estan entre els primers 20 països en termes dels seus resultats generals al GHSI”.

És clar que alguns governs han desplegat els seus recursos, habilitats i institucions de manera molt més efectiva que d’altres. Particularment interessants són els casos de tres països classificats entre els més baixos al GHSI.

Considerem el cas del Senegal. Amb una població amb prou feines superior als 15 milions d’habitants i un PIB per càpita d’aproximadament 1.500 dòlars, es va classificar al lloc 95 al GHSI amb una qualificació de 37,9 (els Estats Units, al primer lloc, va registrar una qualificació de 83,5). No obstant això, el gener del 2020, quan l’OMS va declarar per primera vegada una emergència de salut pública internacional, el Senegal ja s’estava preparant.

Quan el Senegal va detectar el seu primer cas de covid-19 el 2 de març, va desplegar unitats de testeig mòbils (amb resultats a les 24 hores), va establir un sistema de rastreig de contactes i va construir instal·lacions d’aïllament en clíniques, hospitals i hotels. El govern també va prohibir immediatament les reunions públiques, va imposar un toc de queda nocturn, va restringir el turisme interior i va suspendre els vols comercials internacionals. A l’abril, s’havia declarat obligatori l’ús de mascaretes facials en tots els espais públics. A l’octubre, el país havia registrat al voltant de 15.000 casos i 300 morts.

No tot va ser un camí de roses, esclar. Una sèrie de disturbis al juny van derivar en un relaxament de les restriccions. Però el país s’hi va adaptar ràpidament.

Un altre país que va superar les expectatives és Sri Lanka. Amb una població de 21,5 milions d’habitants, ocupava el lloc 120 al GHSI, però va respondre ràpidament als primers informes sobre el virus. El govern va desplegar l’exèrcit per ajudar i va posar en marxa testejos ràpids i PCRs aleatòries en zones densament poblades. Va establir un règim rigorós de rastreig de contactes, va brindar ajuda als que estaven aïllats, va decretar obligatori l’ús de mascaretes en públic, va restringir el moviment, va monitoritzar els viatgers i va decretar un toc de queda. El novembre del 2020 el país havia reportat només 13 morts per covid.

Un tercer país a destacar és el Vietnam. Amb una població de 95 milions d’habitants i un sistema d’atenció mèdica poc desenvolupat, ocupava la posició 50 al GHSI, però es va moure amb una velocitat espectacular. Poc després de registrar els primers casos, havia preparat laboratoris i proves, i havia imposat restriccions a tots els visitants provinents de la Xina. Aquestes mesures van ser seguides per testejos ràpids, rastreig de contactes, hospitalització per a tots els infectats i aïllament per a tots els contactes de casos sospitosos. A l’octubre, el país havia comptat només 35 morts.

Si aquests països pobres van poder gestionar-ho tan bé, per què els EUA i el Regne Unit han fracassat? L’experiència recent amb malalties contagioses clarament va incidir en la preparació. De la mateixa manera que el Senegal havia experimentat l’Ebola, el Vietnam i Sri Lanka havien après les lliçons de la SARS i la MERS.

Però això per si sol no explica per què en aquests tres països els ha anat molt millor. Per què els EUA i el Regne Unit no van implementar testejos ràpids, rastreig de contactes i procediments d’aïllament per a casos sospitosos? Per què no van obligar a fer servir mascaretes i no van fer més per impedir els viatges i les reunions presencials? Molt després que les dades demostressin que aquestes mesures eren efectives, seguien vacil·lant.

Hi ha lliçons més profundes sobre governança. Al Senegal, Sri Lanka i el Vietnam, els governs es van unir darrere d’una estratègia, centrada en comunicacions públiques clares, i es van associar amb xarxes comunitàries. Per contra, ni els Estats Units ni el Regne Unit van demostrar ser capaços de mobilitzar les seves institucions de primer nivell mundial darrere d’una estratègia nacional coherent. Els governs de tots dos països van sucumbir a baralles entre elits.

Pel que fa a l’estratègia, les divisions a l’interior del Partit Republicà dels Estats Units i del Partit Conservador del Regne Unit van fer que els seus respectius líders passessin bruscament d’una estratègia a una altra. Els experts que els assessoraven competien per l’atenció i la influència, promovien els seus propis models i, moltes vegades, no tenien la humilitat necessària per demanar consell als treballadors en primera línia i a altres països amb experiència rellevant.

Finalment, el covid va exposar la debilitat de les estratègies destinades a la popularitat política en lloc de la pandèmia. De la mateixa manera, va posar de manifest la insensatesa d’intentar governar mitjançant un control centralitzat en lloc d’apel·lar a la col·laboració i a la cooperació. El govern del primer ministre del Regne Unit va acabar enfrontat amb l’alcalde de Manchester, i el president dels Estats Units, amb el governador de Michigan.

La pandèmia ha revelat la necessitat urgent de construir teixit connectiu entre els governs i entre institucions nacionals i subnacionals als Estats Units i al Regne Unit. Això és tan crucial per combatre la pandèmia com ho és per garantir una recuperació postpandèmia.

Copyright Project Syndicate

stats