Els magazines

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsFa uns mesos que dirigeixo el magazine D’Ací i d’Allà. No sé si les meves aptituds s’ajusten a aquest treball d’equilibrar atentament les coses útils amb les agradables, a aquesta feina de combinar les concessions amb les imposicions que, al meu entendre, constitueix la comesa d’un director de magazine. Sé, això prou, que sempre m’ha interessat aquest gènere de publicacions i que, tant com en les d’alta especulació o d’alta cultura, hi he cregut trobar l’índex de les capacitats artístiques i literàries d’un poble. Comptat i debatut, estabilitzar l’existència d’un bon magazine representa una suma d’esforços i pressuposa una suma d’activitats només possible en una civilització madura. No tracto d’enunciar una paradoxa si dic que en un poble mig constituït és més fàcil fer una bona revista d’idees que un bon magazine. Per nodrir la revista bastarà que existeixin un cert nombre d’homes que en tinguin, d’idees; per nodrir el magazine caldrà en primer lloc aquests mateixos homes que, tot i no escriure-hi, que tot i menysprear el magazine i la transacció que representa, formin com si diguéssim el firmament sota el qual s’elaboren els bons magazines; caldrà, en segon lloc, tot un país amb una densitat suficient per subministrar temes amb valor social, amb valor artístic, amb valor decoratiu. Aplicant aquesta teoria, crec que els millors magazines són els anglosaxons i els francesos. El firmament sota el qual estan confeccionats és d’una claror magnífica i la vida que els proveeix de pretextos és luxosa, rica i variada. Un magazine català, fet a base exclusiva de coses indígenes, ha de tenir gairebé sempre un to inferior a la dels seus models de Nova York o de París. Per elevar aquest to, ai de mi!, no tenim més remei que elevar-nos tots plegats... Cal exigir que els nostres genis siguin més genis; els nostres senyors, més senyors; els nostres rics, més rics; els nostres elegants, més elegants, etc. [...]