Maltractaments, eutanàsia i societats adultes

Aquests dies hem sabut dues notícies succeïdes a Catalunya, totes dues molt difícils de pair: els maltractaments a una criatura, presumptament causats pels seus pares, i l’eutanàsia que finalment ha rebut la dona que l’havia sol·licitat i que el seu pare havia estat impedint als tribunals des de feia gairebé dos anys. No són dues notícies qualssevol. I, precisament perquè ens criden l’atenció, no ens podem quedar en la morbositat i ens les hem de prendre molt seriosament. I això vol dir fugir dels judicis sumaríssims sense fonament i de les obvietats sense interès.

Perquè aquestes notícies tenen uns protagonistes concrets però parlen de nosaltres mateixos molt més que no sembla. Hi surt el mal que són capaços de fer aquells que es tenen per bons, l’horror en la seva versió probablement més imperdonable, els traumes personals i familiars no superats davant els quals algú no vol continuar vivint, el que diu la llei de l’eutanàsia, quines cauteles conté, què faríem nosaltres si ens hi trobéssim o el fet que molts cristians se situen en la posició contrària d’aquests que es fan dir “advocats cristians”.

M’ha recordat el cas de Gisèle Pelicot, que amb la seva valentia a l’hora d’afrontar el judici ens va obligar a mirar el comportament horrible del seu marit i dels homes que la van violar mentre dormia sedada. Aprofitem la duresa d’aquestes notícies per parlar-ne amb calma, per proposar un debat informat als menors que aviat deixaran de ser-ho i entraran en l’edat de les plenes responsabilitats penals. Acostar-se a aquestes notícies amb voluntat d’entendre-les i de saber més de la societat i de nosaltres mateixos, amb més silencis que exabruptes i conclusions apressades, és l’única aproximació adulta.