De l’article de Josep Aragay i Blanchar (Barcelona, 1889 - Breda, 1973) publicat aquesta setmana fa noranta anys a Mirador (19-I-1933). Demà és el 50è aniversari de la mort d’aquest pintor, ceramista i tractadista d’art. Exponent del Noucentisme en matèria de plàstica, Aragay era, en conseqüència, un crític d’art refractari als corrents avantguardistes que s’anaven imposant.
Es parla sovint, en la crítica i en la teorització artística, de crear i de creació, amb una prodigalitat tan exagerada, que cal reflexionar seriosament en la propietat d’aquests mots. Perquè el mot crear, en filtrar-se en l’ànim del presumpte creador, és possible que faci estralls entre els artistes contemporanis, especialment els més joves, propensos, com és natural, a tota mena de maximalismes. Serà difícil per un creador passejar per les Rambles entre els seus conciutadans inofensius, per als quals el mot creador era reservat per a les altures des de les quals el Creador presideix l’ordre immens de la seva obra, assegut en una trona de constel·lacions. Cal que l’artista reflexioni i pensi en el mot crear seriosament, car si es tracta de crear, això l’obliga a una posició davant de les coses que a mi em sembla incompatible amb les seves possibilitats, i més aviat còmica que res més. Crear, com aquell qui no diu res! La mateixa Natura, en la dolça monotonia de la posteritat, no fa més que repetir-se i marxar i viure lentament del seu primer impuls. Es transforma, no es transforma? Qui ho sap? Sembla que més aviat el seu instint és el retorn al seu origen, a l’equilibri del seu origen. […] Però l’artista no para en barres: Crea. No copia, no reprodueix, no interpreta. Crea. Crea naturalment a base de petites disbauxes. No crea organismes vius independents, cosa inconcebible a la ment humana incapaç d’imaginar un ser que no hagi vist sinó a base de trossos de sers vivents. El centaure, per cas, o bé les sirenes, petits ridículs intents d’evasió de la creació. [...] Crearà petites elucubracions amb escuradents i paper de vidre, i trossos de suro. [...] Qui gosarà aleshores negar a l’artista el seu coratge de creador? És una llàstima que siguem així. Pensava jo que possiblement els remeis dels nostres mals eren més aviat en una posició d’humilitat davant de les coses creades amb una possible reducció de les òrbites en curs per als nostres moviments satel·lístics. […] Hi ha naturalment en cada artista alguna cosa de propi que transcendeix a les seves obres, tal com hi ha en cada home alguna cosa de propi que transcendeix a la seva fisonomia. Aquesta és la seva originalitat. Aquesta és, jo penso, la seva creació, que fa que totes les coses humanes passin a ser seves dins de les pròpies obres tot vivint de la seva pròpia vida i del propi geni. Els sastres creen la moda de cada temporada d’acord amb els barreters, mentre d’altres mediten enginys a les sabates que les facin més belles que l’any passat, i és potser en aquest aspecte que pot crear-se quelcom en aquest món de petites coses subalternes i inexpressives més o menys elegants, que són el parament decoratiu de la nostra vida de cada dia. I l’art també, si vol, pot descendir a la categoria d’objecte. Però aquesta vegada pur. Objecte sense ús. Objecte sense objecte purament objectiu. Art pur. Creació. No art aplicat. […]