Març del 76, hivern del 26

Bruce Springsteen ha compost una cançó amb motiu dels assassinats policials als Estats Units que recorda la cançó protesta dels últims anys sagnants de la dictadura franquista. Streets of Minneapolis dialoga en el temps amb Què volen aquesta gent?, Campanades a morts, Diguem no o A Margalida, per citar-ne algunes, perquè, per desgràcia, se’n van haver d’escriure més de les que hauríem volgut.

Són cançons escrites i cantades com un romanç històric que alimenti la tradició oral i la memòria col·lectiva per uns crims comesos per l’estat en una època fosca, amb noms i cognoms dels executats i dels executors. I alhora són peces de combat ciutadà, una crida al coratge general perquè les paraules de vida guanyin les paraules de mort que fan servir Donald Trump i els propagandistes del règim cada dia.

En la lletra de Springsteen hi ha uns versos clau: “Al·leguen que va ser en defensa pròpia, senyor, no es cregui el que han vist els seus ulls”. Aquest és el retrat més viu dels nostres temps. Relat contra realitat. Mentida contra veritat. El règim dedica diners i esforços ingents a aconseguir que no et creguis el que has vist i que no treguis les teves pròpies conclusions. Però en l’època dels telèfons mòbils, la brutalitat policial no es pot dissimular, com prou va quedar demostrat l’1 d’Octubre. Per això la cançó acaba recordant que a Minneapolis han tingut una arma “contra les brutes mentides de Miller [Stephen Miller, alt càrrec de confiança de Trump i Kristi Noem, secretària de Seguretat Interior]: "Els nostres xiulets i els nostres telèfons mòbils”.

“Recordarem els noms dels que van morir als carrers de Minneapolis”. “Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.