El març, marçot…

Demà comença el mes de març. Això vol dir que avui és l’últim dia de febrer, el mes més curt de l’any. El març té mala fama, segurament per aquella dita famosa que fa que el març, marçot, s’endú la vella a la vora del foc i la jove si pot. Com deia Josep Pla, aquestes dites només són veritat si no rimen. I aquesta dita rima. Per tant, segons la teoria planiana, la dita és falsa. I és evident, perquè també s’endú el vell i el jove. Veurem què farà aquest març que comença demà. No sabem si s’endurà més velles que vells o més dones joves que homes. El febrer ha passat, de borrasca en borrasca, totes amb el seu nom, com ara es porta. Han provocat inundacions, temporals i accidents en general. Una alteració agitada de “la sublim monotonia d’un dia darrere un dia”, com va escriure Carles Riba. Carreteres tallades, escoles tancades, vols cancel·lats… Al meu poble, Sant Feliu de Guíxols, van suspendre la rua carnavalesca perquè plovia. Però els ganxons no es poden resignar a no celebrar el carnaval i la van traslladar al divendres següent, sense pensar que el divendres següent era el primer divendres de quaresma i que rua i quaresma eren dues coses incompatibles. Però ara ja qui sap què és la quaresma? En canvi, tothom sap què és el Ramadà. Potser perquè el pobre Lamine Yamal ha de córrer dejú i desnerit sobre la gespa que sigui. En fi! Això sí, ara les mimoses estan en la seva màxima esplendor empolsimant de perfum l’aire de finals de febrer, oferint les tofes d’or dels seus tous vegetals als ulls dels que, esperançats, ens disposem a creuar el març, marçot, sense excessives complicacions.

Si fa poc que ha començat la quaresma, vol dir que Setmana Santa serà aviat, aquest any. I això vol dir que aquells dies de suspensió màgica que van del Diumenge de Rams al Dilluns de Pasqua s’acosten, i significa, per a mi, que escoltaré la Passió de Bach segons Mateu i aquella meravellosa ària que comenta la negació de Pere. Ja ho sé, que la puc sentir qualsevol dia i a qualsevol hora de l’any, però escoltada la nit de Dijous a Divendres Sant pren una dimensió emotiva extraordinària, i el seu sentit fa Sentit totalment.

L’endemà no l’altre, és a dir, la nit de Dissabte Sant al Diumenge de Pasqua, hi haurà la vetlla pasqual, en què els cristians celebraran la resurrecció de Jesús. L’Església catòlica encendrà el foc nou, beneirà l’aigua baptismal i el ciri pasqual imperarà, simbòlic, en la tenebra de qualsevol catedral o parròquia. El diaca cantarà el prefaci més entusiasta i emotiu de l’any, on demanarà que els estols dels àngels s’alegrin, que s’ompli d’alegria la mateixa cerimònia i que les trompetes no parin de ressonar. De fet, que un mortal torni de la mort a la vida mereix aquesta alegria desbocada amb què l’Església catòlica celebra la resurrecció de Crist, sense la qual, com va escriure Sant Pau, vana és la nostra fe. De fet, els que vivim a l’altra banda d’aquest petit bassiol mediterrani on Jesús va néixer i viure i morir i ressuscitar, ens hi hauríem de sentir especialment implicats, ja que l’embolcall que la naturalesa ens ofereix en aquesta època de l’any fa que ho puguem entendre tot plegat una mica més, només un mica. Us imagineu com seria si fóssim brasilers? O sud-africans? Que difícil entendre que els soldats de la casa de Caifàs s’escalfessin vora el foc quan Pere va negar Jesús tres vegades seguides… Vora el foc? Quina calor, diríem!

Sí, tot això passarà aquest març que demà comença. Però passaran moltes més coses, esclar. Continuarà la guerra d’Ucraïna; la gent hi continuarà morint sota la dansa imprevisible dels drons. Hi haurà més bombes caient sobre Gaza, malgrat que el foc estigui aturat diplomàticament. El senyor Trump es mirarà els plànols de la reconstrucció amb el seu gendre constructor i somiarà amb les palmeres, les piscines i els hotels que substituiran les ruïnes i el dolor. Nova York s’anirà recuperant després de la gran nevada que ha cobert amb muntanyes de neu els carrers i els parcs. L’any nou xinès, l’any del cavall de foc, potser encara se celebrarà durant tot el març. I aquí, a la pobra Catalunya, ens continuarem movent sense trens, perquè fa segles que l’Estat no s’ha gastat ni un duro en cap mena de manteniment. Els pobles de la costa arreglaran tots els desperfectes de les llevantades, de pressa, perquè s’acosta l’estiu i començaran a arribar les corrues de turistes que vindran a untar-se la pell i a torrar-se-la en qualsevol platja amb sorra vinguda de qui sap on. Març, marçot…