Matinal al Camp Nou

A les cares dels vint-i-tres mil barcelonistes que van poder entrar ahir al Camp Nou hi vaig veure la mateixa il·lusió que fa un matí de Reis. El regal promès que no arribava ara sí que ja estava a punt per ser desembolicat. Era el dia de retrobar-se amb la caixa de les emocions de tota la vida, que feia trenta mesos que no podien obrir, i de recuperar el sentiment presencial de pertinença a la colla entre les parets que senten com a casa seva.

El Camp Nou és avui la construcció altíssima de la tercera graderia que rodeja com una capa tota la doble anella de Mitjans, Soteras i García-Barbón del 1957, ara absolutament rehabilitada, refeta d’acord amb l’estructura original però neta, clara, il·luminada, pròpia del segle XXI. És clarament visible allà on comença la nova obra i on hi ha les antigues parets.

Al camp li falta, esclar, la majestàtica visera que volava exclusivament sobre la tribuna, que tanta personalitat i tanta modernitat van donar a l’estadi, i que serà substituïda per una carpa que cobrirà totes les localitats, democràticament.

Les grades sembla que estiguin més aplanades als gols, i, en canvi, la tercera graderia ja no cau sobre el final de la segona, sinó que s’hi enfila per sobre. Entre això i que ja no tindrà aquella corba dinàmica que els primers arquitectes del Camp Nou van importar de l’estadi de Hèlsinki –on s’havien celebrat els Jocs Olímpics de 1952 i que es va afegir en l’ampliació per al Mundial del 1982–, el Camp Nou acabarà amb un últim tram d’una verticalitat molt contundent.

Aquest estadi despertarà nous sentiments d’orgull. S’oblidaran els retards, Laporta en tindrà prou amb un “entreu i disfruteu” i començarà una nova etapa en la història del club, protagonitzada per tot de jugadors que ahir s’entrenaven i que encara no han jugat mai al Camp Nou. Potser serà d’aquí quinze dies.