Menors, xarxes socials i responsabilitat adulta
L’estiu del 2023 publicava l’article "Pantalles: a totes les edats i sense límits?", en què plantejava una pregunta incòmoda però imprescindible: com és possible que hàgim normalitzat l’accés il·limitat a les pantalles, especialment durant la infància i l’adolescència, sense un debat col·lectiu profund sobre les conseqüències que comporta?
Aquest debat, fins ara teòric, comença a traduir-se en decisions polítiques concretes: Austràlia s’ha convertit en el primer país del món a prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys, i França i Espanya ja han anunciat que seguiran el mateix camí. La mesura és contundent i polèmica. El debat és imprescindible.
L’article "Smartphone ownership, age of smartphone acquisition, and health outcomes in early adolescence", publicat aquest gener a la prestigiosa revista Pediatrics, arriba en el moment clau d’aquest debat polític i social, i aporta dades que difícilment poden ser ignorades.
L’estudi se centra en tres variables molt concretes (depressió, obesitat i manca de son), que no són menors ni anecdòtiques. Els resultats indiquen que els adolescents que disposen d’un smartphone presenten més símptomes depressius, dormen menys del que és recomanable i tenen una probabilitat superior de patir obesitat. I el més rellevant: aquestes diferències es mantenen fins i tot quan es tenen en compte factors com el nivell socioeconòmic, el gènere i l’entorn familiar. No estem parlant, doncs, d’un problema exclusivament atribuïble a contextos vulnerables, sinó d’un patró generalitzat.
Altres estudis han demostrat un increment de l’ansietat, de trastorns de la imatge corporal, del suïcidi i de la dependència digital. A això s’hi afegeixen altres riscos: ciberassetjament, exposició a continguts sexuals i violents, desinformació i una atenció i concentració cada cop més fràgils. Per tant, prohibir l’accés a les xarxes socials no neix d’un pànic moral, sinó d’una acumulació de senyals d’alerta.
La responsabilitat que els adolescents facin sovint un ús abusiu de les xarxes no pot recaure sobre ells. Les plataformes estan dissenyades perquè sigui així. Els algoritmes no busquen el benestar de l’usuari, sinó maximitzar el temps de connexió. Continguts infinits, recompenses immediates, notificacions constants i validació social en forma de likes creen un entorn especialment addictiu per a cervells en desenvolupament. Demanar a un adolescent que s’autoreguli davant d’aquest sistema és, com a mínim, ingenu. Confiar que les grans tecnològiques actuïn per responsabilitat social, quan el seu negoci depèn de no fer-ho, és una ingenuïtat encara més gran.
Un dels arguments més repetits contra la prohibició és que, tècnicament, és difícil, si no impossible, d’aplicar. És cert: qualsevol menor pot saltar-se restriccions amb identitats falses o VPNs. Però aquest raonament oblida un element clau: la prohibició també és una eina de conscienciació. Posar límits també és educar. Es tracta d’enviar un missatge clar a les famílies, les escoles, la societat i els mateixos adolescents: les xarxes no són innòcues, i cal posar-hi límits.
De fet, quan es diu que “prohibir no és la solució” sovint s’obvia que com a societat ja acceptem restriccions en molts altres àmbits. L’accés al joc, la pornografia, l’alcohol i el tabac, per exemple, té límits d’edat. Ningú defensa que un nen o nena pugui consumir qualsevol substància apel·lant només a la seva responsabilitat individual: el bon ús és no fer-ne ús. Per què amb les xarxes socials hauria de ser diferent?
Regular el món digital és un terreny nou, canviant i ple d’incerteses. Haurem d’aprendre dels errors i dels encerts, ajustar polítiques i millorar mecanismes. Però renunciar a actuar per por d’equivocar-nos és, en si mateix, una decisió política, i no precisament neutral.
En paral·lel, hi ha qui va més enllà i planteja una proposta encara més radical: retardar l’accés al primer smartphone fins als 16 anys. Els arguments a favor són clars: menys distraccions, menys dependència, més desenvolupament social fora de la pantalla. Els detractors, en canvi, alerten d’una possible bretxa digital i de dificultats de comunicació amb el seu entorn social més proper.
En aquest sentit, l’estudi publicat a Pediatrics aporta dades molt clares: com més aviat s’entra en l’ecosistema digital, pitjors són els indicadors de salut. Però encara és més revelador el fet que l’estudi no trobi evidències que la possessió primerenca d’un smartphone es tradueixi en una millora de la connexió social o del benestar emocional dels adolescents. Això desmunta un dels arguments més utilitzats contra qualsevol regulació: la idea que limitar l’accés digital és aïllar els joves. Les dades suggereixen justament el contrari: l’accés prematur no garanteix una socialització més sana i pot comportar costos reals en la salut física i en la salut mental.
Tenint en compte les evidències, el proper debat —i és urgent— serà l’edat d’adquisició del primer smartphone. Obrir aquest debat no és atacar les persones joves ni demonitzar la tecnologia, sinó assumir una responsabilitat adulta. Potser la prohibició d’accés a les xarxes és el primer pas per deixar de mirar cap a una altra banda.