'Mirador' ja té cinc anys (1934)

D’una columna de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961) a Mirador (I-II-1934), motivada per un aniversari d’aquell setmanari que els celebrava tots. Demà l’ARA fa quinze anys. El Mirador dels anys 20 i 30 del segle XX també era un diari innovador, veraç, positiu, explícit i esperonador. Era, en el seu temps, un exemple de premsa compromesa amb els valors del periodisme responsable i, per tant, independent. Sagarra el definia en aquest article amb la seva prosa imatjada, irònica i desimbolta.

Aquesta setmana fa cinc anys que va néixer Mirador. En aquests cinc anys, al nostre país hem viscut una mena de film impressionant; han passat tantes coses, que si les volem recordar amb un cert endreçament cronològic, no tenim altre remei que seure unes quantes hores en una butaca hospitalària, mig cloure els ulls i demanar la col·laboració de vint-i-cinc cigarrets pel cap baix, i a mesura que ens vagi sortint el fum pel nas aconseguirem amb prou feines anar precisant la cavalcada dels esdeveniments, de les rialles, de les ganyotes, dels somriures, de les llàgrimes, les decepcions, dels entusiasmes. [...] Quan Mirador va venir al món, va tenir un cert èxit entre la joventut més endreçada del país i entre moltes noies i senyores d'una certa edat. Sobretot va tenir èxit la nostra secció d'indiscrecions i de potins; varen també celebrar-se els reportatges i en general tot el to del nostre setmanari. I no pecarem d'immodestos si diem, amb la sinceritat que ens caracteritza, que Mirador va venir a representar un tipus de mentalitat no gaire corrent fins aleshores en el nostre país: la mentalitat del to menor. Aquest to menor significava una manca d'èmfasi, de transcendentalisme, de patètic i de processó de Corpus. Mirador es presentà vestit amb un coll net, amb una americana discreta, amb una punta d'aire esportiu, i sense cap ganes de gratar l’eternitat. De totes les fórmules literàries que ens havien precedit, era potser la nostra la que caminava més a peu pla, la que es prenia les coses menys a la valenta i la més ben disposada per a conviure amb l'exponent anònim, humà i comprensiu d'aquella gent que passa pel carrer després d'haver fet ús del raspall de les dents i altres objectes de la higiene privada. […] Nosaltres, si més no, podem tenir l'orgull d'haver creat entre el nostre millor públic, i naturalment que aquest públic no el situo mai entre els professionals sinó entre els aficionats, un tipus homogeni de confort espiritual que va contra aquella zona d'infecció estesa des del nudisme fins als Pastorets i dintre la qual es troben nuclis de pedant onanisme que tan aviat tenen un aire universitari, com un aire surrealista, com un aire francament descamisat. Dient que la mentalitat de Mirador és la mentalitat contrària de totes aquestes coses que en el nostre país han servit per engalipar incauts, no costa gaire, per procediment d'exclusió, endevinar quina ha estat la feina i l'orientació del nostre periòdic tant en política, com en art, com en literatura i en allò que simplement podríem dir-ne passar l’estona. Nosaltres quan ens hem reunit amb els nostres amics i amb els que simpatitzen amb el nostre eclèctic i modest programa, hem procurat fer-ho d’una manera que, sense que la passió em cegui, penso que és l'exemple que Mirador ha donat al nostre país [...].