El món l’haurem d’arreglar amb les mans

HE LLEGIT UNES memòries curioses, les del fuster nord-americà Peter Korn. Per què fem coses i per què és important: l’educació d’un artesà en seria el títol traduït. És el fill d’un advocat que per atzar va acabar sent un ebenista reconegut, i fa balanç sobre la importància de coordinar el cos i la ment, com ens transforma i ajuda a viure feliços saber fer coses amb les pròpies mans. És un exercici semblant al que fa Richard Sennett al seu assaig L’artesà, però en primera persona i per part d’algú que ha fet anar el ribot, que ha constatat que a nivell social, econòmic, cultural i industrial costa guanyar-se la vida amb les mans, però que a nivell individual el secret d’una vida bona és perseguir la qualitat, és l’orgull de fer les coses ben fetes pel gust de fer-les ben fetes.

Una de les paradoxes és que els processos d’industrialització han anat arraconant l’artesania com a opció professional, i a les feines es promou la producció més que l’orgull per l’ofici, però executius i banquers i tota mena de professionals que fan feines abstractes acaben de nit fent bricolatge per superar l’estrès, per vèncer l’angoixa, per acabar sentint-se útils de debò. El bricolatge com a hobby respon a la satisfacció íntima que tenim i a la realització que sentim si construïm una cosa de veritat, per petita que sigui. I qui diu bricolatge diu jardineria o cuina o ganxet. El món l’hem anat espatllant a base de crear una economia financera que especula amb números no palpables, i sovint apartant els professionals de l’orgull individual, per fer-los més rendibles. Queda clar que l’haurem d’arreglar amb les mans, artesanalment, recuperant el gust per la feina ben feta, els mobles ben acabats.