Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’entrevista de Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) a Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012) a Destino (22-I-1972), traduïda per Josep Alemany a Paraules d’escriptors (Galaxia Gutenberg, 2014). Fa 50 anys, després de guanyar el premi Pla per Testament a Praga, va tornar de l’exili la periodista Teresa Pàmies, coratjosa militant comunista en temps crítics.
[....]
Teresa Pàmies va tornar de l’exili fa pocs mesos amb dos dels seus fills. Un llarg exili que la va conduir a França, Santo Domingo, Cuba i Mèxic, per tornar a Europa un cop acabada la segona gran guerra. Després de viure a Txecoslovàquia, ha passat els últims tretze anys a París. Observo amb atenció la cara de Teresa Pàmies mentre em parla, i quasi no puc reprimir un parpelleig de sorpresa. Per a qui va néixer en la incerta però monolítica postguerra, aquesta dona que davant meu enraona amb energia, apassionadament, és una persona tan extraordinària per la càrrega immensa d’experiències que tragina, que em sembla impossible no veure-les reflectides, una per una, a cada sinuositat, a cada arruga o replec de la seva cara, dominada encara per la llisor. -Teresa Pàmies? La Teresa Pàmies forma part d’una col·lectivitat i pots ben creure que per res del món no renunciaria al caliu d’aquesta companyia reconfortant. [...] El retorn ha significat per a mi una continuïtat, no la del 28 de gener del 1939 en què me’n vaig anar, sinó la continuïtat d’un itinerari vital molt dur però enriquidor, que entre altres coses m’ha ensenyat que el retorn no podia ser com tantes vegades l’havíem imaginat, encara que no per això resulta menys apassionant. Per a mi, el retrobament amb la realitat quotidiana espanyola no ha constituït cap sorpresa, perquè durant tots aquests anys he seguit molt de prop l’evolució de la vida d’aquí. Col·leccionava diaris, revistes, retalls que omplien carpetes i més carpetes i em servien per consultar-los constantment, per participar una mica de la vida de la gent d’aquí, de la meva gent. Només així m’era suportable l’exili; això i l’immens encoratjament que, sense saber-ho, probablement sense ni tan sols sospitar-ho, ens donava l’obra de Salvador Espriu. [...] No tothom ha entès el meu retorn. Uns pensen que la meva tornada vol dir que tots els exiliats haurien de fer el mateix; altres em diuen que no hauria d’haver tornat, perquè poso en evidència els qui no ho han fet. Com pot veure, hi ha opinions per a tots els gustos. És absurd. El retorn és i serà sempre fruit d’una opció personal, que jo he assumit amb totes les conseqüències, incloent-hi les més doloroses, les que més mal fan, perquè fiblen teixits molt íntims i sensibles. A vegades, el retorn separa famílies que, en el fons, no havien estat mai unides a causa de les circumstàncies. Però acceptem aquestes circumstàncies no com un fatalisme, sinó com una manera de ser conseqüents i fidels a nosaltres mateixos i a la pròpia família. [...]