14/12/2020

Montserrat 1970: més enllà del record

3 min
Els advocats del Procés  de Burgos, que va motivar  la tancada a Montserrat.

Enguany s'escau el cinquantè aniversari de la tancada d'intel·lectuals antifranquistes a Montserrat, que va tenir lloc els dies 12, 13 i 14 de desembre de 1970, en protesta contra el Procés de Burgos (consell de guerra sumaríssim contra setze militants d'ETA acusats d’haver mort l'inspector Melitón Manzanas, torturador i cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa, i dues persones més). La tancada de Montserrat, antecedent de l'Assemblea de Catalunya, aplegà centenars de persones que es van sentir moralment interpel·lades per les condemnes de pena de mort que es demanaven per a sis dels acusats i pels decennis d'anys de presó que s'exigia per a tot el conjunt.

La tancada va ser una expressió unitària de l'oposició a la dictadura de ressò internacional. Hi van confluir referents de la intel·lectualitat del PSUC (Manuel Sacristán, Octavi Pellissa, Xavier Folch, Francesc Vallverdú); figures centrals de la Nova Cançó (Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Raimon, Enric Barbat, Marià Alberó, Josep Maria Clua, Miquel Porter i Pi de la Serra) i personalitats tan destacades com Pere Portabella, Josep Benet o Jordi Carbonell, així com nombrosos exponents de la pintura, la fotografia, el cinema, el teatre, l'arquitectura, la poesia, la novel·la i altres àmbits (Tàpies, Joan Miró, Guinovart, Francesc Català Roca, Miserachs, Bellmunt, Camino, Núria Espert, Brossa, Joan Oliver, Gabriel Ferrater, Oriol Martorell, Eva Serra, Marina Subirats, Terenci Moix, Núria Serrahima, Ana María Matute, Rosa Regàs, etc.). Tot un trencadís cultural de clam per l'amnistia. En solidaritat amb altres mobilitzacions, pronunciaments i vagues d'arreu contra el Procés de Burgos.

Sabem pels treballs de Carme Cebrián i Antoni Batista, entre d'altres, i pels records publicats d'alguns participants (Bohigas, Castellet, Montserrat Roig, etc.), que durant aquells tres dies històrics els tres-cents assistents, acollits pels monjos del monestir i sota el setge policial, van alternar assemblees, debats informals, episodis anecdòtics i actuacions dels cantautors allà reunits, tal com documenta l'excel·lent testimoni fotogràfic de Colita. En paraules de Cassià Maria Just, abat de Montserrat que hi va donar la conformitat: "La tancada fou un autèntic aprenentatge de col·laboració amb persones d'ideologies i de creences molt diverses. Una escola de llibertat i de respecte. I, a mesura que augmentaven les amenaces dels assetjants, sentia com creixien en nosaltres les ganes de jugar-nos-ho tot per la llibertat i la justícia". L'abat intentà evitar represàlies, però s’imposaren multes, retirades de passaports, etc.

De la tancada en va sorgir un manifest contundent signat amb noms i cognoms. S'hi denunciava la continuïtat de la legislació antidemocràtica des de la guerra civil, l'estructura classista i anacrònica de la dictadura, la tortura com a pràctica policial sistemàtica i la negació dels drets de pobles i nacions, així com la informació tergiversada dels mitjans de comunicació. S’exigia l’amnistia general, la supressió de les jurisdiccions especials, l’abolició de la pena de mort i el reconeixement del dret d'autodeterminació. Diversos mitjans estrangers se'n van fer ressò i alguns van reproduir el manifest. La tancada va contribuir significativament a la pressió interna i internacional prèvia a la commutació de les sis penes de mort per part del dictador. Una influència que contrasta amb la impotència davant l'execució per garrot vil de Salvador Puig Antich el 1974 i els afusellaments del 1975.

En un una conjuntura política (i sanitària) diferent de l'actual, l’efemèride hauria estat objecte de commemoracions importants. El record d’aquella mobilització, entre l’homenatge i la prospectiva, demana escoltar els que la van viure i reflexionar-hi. No debades, la memòria democràtica aporta coneixements d’experiències passades per a temps tan incerts com els nostres, quan Catalunya afronta una greu acumulació de crisis (econòmica, de salut i política) en un context de desigualtat creixent i amb una greu ferida que solca la societat des de fa més de mil dies: l’empresonament injust d’uns líders que mai no haurien d’haver perdut la llibertat que han de poder recuperar per la via jurídica més directa.

Mig segle després d’aquell desembre, el nostre món no és el d’aquella dictadura d’execucions i opressió, tal com saben bé els que s’hi varen enfrontar, però és clar que aquella tancada transversal simbolitza una cultura unitària i una tradició democràtica compartida que ens cal retrobar.