Morir quan toca
Woody Allen va dir: “No li tinc por a la mort, simplement no vull ser-hi quan es produeixi”. La mort, recentment i de manera prou seguida, d’algunes personalitats m’ha fet reflexionar sobre què implica morir avui en dia. Podríem pensar que la mort ens allibera de determinades esclavituds que arrosseguem en vida. Que morir és sinònim de desaparèixer. Que, després d’una existència sotmesa a la tirania dels m’agrada, a l’autoestima validada a base de retuits i comentaris, caldria esperar un punt final rodó. Un adeu definitiu a tots aquests codis. Un comiat transversal però contundent. Un epitafi amable, en el millor dels casos, i després el no-res. De la pols venim i en pols ens convertim. O potser no. O no només. O no sempre.
Morir, avui en dia, no significa tancar la porta darrere nostre, perquè la porta fa temps que no la gestionem del tot. Aquella inquietud que ens acompanya mentre vivim, l’angoixa sobre què signifiquem per als altres, sobre què som i què hem fet de bo a la vida, té recorregut més enllà de nosaltres. Amb el protagonisme implacable que tenen les xarxes socials en les nostres vides, la intangibilitat quasi poètica de l’adeu és reemplaçada per l’empirisme matemàtic, estrictament quantificable, amb què les noves eines permeten mesurar l’empremta que deixem en marxar. I com que ni tan sols al dol se li reserva una intimitat sagrada, els impactes individuals es tornen de domini públic, preparats per a una anàlisi que se seguirà fent quan nosaltres ja no tinguem el dret a rèplica.
Rubalcaba va dir en una ocasió que a Espanya s’enterra molt bé, però fins i tot aquesta frase ha de passar pel sedàs de l’escepticisme a la nostra època, en què la mort no garanteix cap atenuant i en què tota una vida de reconeixement pot traduir-se en una eternitat lamentable si la finitud es produeix en mal moment, en comptes de tenir lloc en el punt àlgid de la pròpia existència. El control del que projectem i el maneig vanitós de la nostra transcendència vital ens han de sobreviure en abandonar aquest món, i no seria forassenyat imaginar un escenari en què els individus decidíssim el moment de marxar d'acord amb uns paràmetres mesurables amb eines de Google: una vida viscuda i acabada en funció del nostre SEO personal i intransferible.
Morir du implícit el final de moltes accions. Morir, però, no ens deslliga del rol de community manager de nosaltres mateixos, sinó que el control, simplement, canvia de mans, amb la incertesa que això suposa per als qui ja no tenim res a dir, res a fer, a banda de creuar els dits tot confiant que la gestió sigui favorable. Quan algú és protagonista de la crònica d’una mort anunciada, pot deixar escrit un epitafi a les seves xarxes, revisar les darreres intervencions, preparar un terreny amable per a un comiat que és el seu. Quan la mort, però, t’agafa per sorpresa, potser hauràs de conviure amb la incògnita de quin va ser el darrer tuit que vas piular, la darrera imatge que vas penjar; amb el dubte de si el tuit o la imatge foren mediocres, frívols o directament estúpids; amb la preocupació de si la mort et regalarà certa indulgència. Perquè, digui el que digui Woody Allen, si alguna cosa està clara és que quan la mort es produeixi hauràs de ser-hi. I molt de temps després, també.
