De la mort de la llengua
Hi ha una certa consciència col·lectiva catalana que es complau en la fantasia morbosa de la pròpia extinció. Això es pot observar de forma particularment aguda en el debat sobre la llengua catalana, que ja quasi no es pot plantejar sense una consideració prèvia que deixi ben establert que el català ha iniciat el camí de la desaparició. No són pocs els que posen fins i tot termini a la mort de la llengua, i el fixen en una generació, dues o tres, amb un diagnòstic molt possiblement construït sobre els comportaments lingüístics que hagin detectat recentment al seu voltant. Suggerir que tal vegada cantar les exèquies del català sigui lleugerament precipitat, i amb tota probabilitat contraproduent, sol merèixer una resposta displicent, o directament algun tipus de desqualificació. El debat sobre la llengua també s'ha polaritzat, més o menys en els següents termes: la llengua es mor, i qui ho negui és un il·lús, o, pitjor encara, un col·laborador –més o menys conscient i voluntari– en aquesta mort. Sovint, la imatge de la mort de la llengua s'uneix amb la de la mort del país, a fi de fer més completa i tenebrosa la pintura: els catalans emmudeixen, s'extingeixen en un racó de la història i desapareixen sense més ni més.
Però es tracta, com dèiem, d'una fantasia. Tan il·lusori és deixar-se endur ara per la idea de la pròpia desaparició com fer-ho, fa set o vuit anys, per la constitució d'una nova República que havia de ser, com al poema d'Espriu, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Són les dues cares d'un mateix somni, només que produït en forma d'arcàdia feliç o de malson. En tots dos casos han estat abundants, i ben sonores, les veus del qui s'hi han recreat fins a la delectació. Ni quan somiaven ser els campions del món lliure, ni ara que els agrada transmetre la idea de ser un país victimitzat i decadent que enfila la fase terminal de la seva història, admeten, per descomptat, cap matís als seus auguris. Si de cas es produeix una competició per veure qui repeteix el mateix tòpic a un volum més estrident, sovint per fer-se notar més que el del costat.
El català és una llengua minoritzada que pateix els efectes de la bilingüització amb una llengua molt més gran, dins un estat que li va en contra i en un context de globalització que és hostil a la diversitat lingüística, amb importants canvis demogràfics. Tots aquests són factors que formen part dels processos de substitució lingüística, un perill del qual no està exempt el català (mai no hi ha estat). Ara bé, també és una llengua europea –és a dir, pertanyent al Primer Món–, amb institucions, societat civil, acadèmia, universitats, ensenyament públic i privat, mitjans de comunicació, forta presència a les xarxes, un conreu literari tan noble i abundós com es vulgui, i, sobretot –sobretot– milions de parlants actius i, diguem-ne, conscients del conflicte lingüístic en què viuen. No és cap situació idíl·lica, però està lluny de ser terminal. I demana ser abordada amb serenitat i fredor de cap, no amb escarafalls, gesticulacions i xerrameca.
