En la mort de Xuan Bello
Ha mort Xuan Bello, un gran escriptor en llengua asturiana, un gran escriptor del nostre temps en qualsevol llengua, als seixanta anys. Ha mort, com se sol dir, de forma inesperada, i això és coherent amb ell, perquè mai va escriure, ni pensar, ni dir, res que fos previsible. Això es constata als seus llibres, en què la sorpresa, l'inesperat, estaven a l'aguait com en la màxima de Borges: “He dit enlluernament on d'altres diuen costum”. No cercava, però, l'enlluernament gratuït, el cop d'efecte fàcil: l'enlluernament a les pàgines de Xuan Bello responia al prodigi del fet mateix de viure. Un prodigi tràgic, la dolguda meravella del viure. L'enlluernament, al cap del carrer, per dir-ho com un altre gran poeta, Jordi Sarsanedas.
Xuan Bello ha estat un autor capdavanter del surdimientu de les lletres asturianes, una responsabilitat que ell a estones assumia com un honor, a estones com un pes, sempre amb una saviesa literària punyent i un sentit de l'humor corrosiu i contagiós. La seva Història universal de Paniceiros, un conjunt de relats que configuren una mena de novel·la sobre un món concret que esdevé mític, és un emblema i un dels llibres més importants de les lletres hispàniques (Bello creia en la idea de les lletres hispàniques com un lloc de trobada de les llengües i cultures de la península Ibèrica, era iberista) del segle XXI. Podeu llegir aquest llibre en català en traducció de Jordi Raventós, que també, com a editor del segell Adesiara, ha publicat dos llibres més de Bello, igualment recomanables: La neu i altres complements circumstancials, i Unes quantes coses boniques. Encara un altre, Incerta història de la veritat, va ser publicat en català pel segell Rata, en traducció de Jordi Llavina.
L'asturià és una llengua parlada per unes quatre-centes mil persones, i Xuan Bello va demostrar a Espanya, i al món, la plena dignitat d'una llengua petita, minoritzada i menystinguda fins al punt de no tenir, quan ell va començar a escriure-hi, cap tipus d'estatus legal (encara avui està tot per fer, en aquest sentit). Molts no la consideraven ni una llengua: en deien, i en diuen, bable, un balbuceig, un bla bla. Xuan Bello va obrir camí i avui l'asturià literari és una realitat petita però brillant i valuosa, amb autors i autores excel·lents i diversos. Ho va fer sense plorar mai, sense donar lliçons a ningú, sense escarafalls de salvapàtries, amb una idea de la vida irònica, pragmàtica, sagaç. Cercant a les xarxes, he topat amb un programa de TV3, L'hora del lector, en què Emili Manzano, a partir d'un comentari que feia Carlota Subirós d'un llibre d'Hélène Cixous, ens preguntava a Xuan Bello i a mi per la idea de la llengua com a refugi. “Refugi, sí, però porós”, responia Xuan Bello. “M'agraden les identitats passaport, per això estic molt content amb la meva identitat asturiana, que em permet adquirir-ne d'altres. La vida d'una persona és una col·lecció d'identitats”. La col·lecció d'en Xuan s'ha tancat aquí, i el conjunt és una festa a la qual estem tots convidats.