Morts, mascaretes i mentides
Són tres paraules amb la inicial ema que fa dies que envolten la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. El riu divers de l'actualitat, que davalla ple a tota hora de casos de corrupció superposats, jocs de la gallina encadenats i convocatòries d'eleccions intempestives, aconsegueix fer cert el tòpic de la cortina de fum, si més no pel que fa a la revelació més escandalosa que ha sorgit de les aigües sempre tèrboles de la política espanyola. A saber, la presidenta Ayuso va reconèixer a l'Assemblea de Madrid haver decidit no traslladar 7.291 persones de les residències geriàtriques als hospitals, en els dies més crus de la crisi pandèmica. És a dir, es va deixar morir aquestes persones en condicions angunioses amb l'argument que, de tota manera, moririen igualment.
Que l'argument és repugnant per a l'ètica sanitària i per a l'ètica de la governança, i també per a la més elemental idea d'humanitat, resulta evident a simple vista. Però com que sempre és necessari argumentar les obvietats, un informe fet públic aquest divendres passat posa en números la infàmia que representa aquest episodi. El signa una Comissió de la Veritat sobre les residències de Madrid, un tribunal popular que, a falta d'un procés judicial ordinari, ha fet la feina no de jutjar ni d'emetre sentència, però sí de recollir proves. Que sigui un tribunal popular no vol dir que estigui mancat de fiabilitat: la Comissió està presidida per José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Suprem i flagel de Marchenas, Llarenas, García Castellons i altres xulos de la magistratura ultranacionalista, i formada per un seguit de personalitats solvents de la medicina, el dret, el periodisme o els drets humans.
La conclusió a la qual arriben és ben clara: més de quatre mil persones, de les 7.291 esmentades, haurien salvat la vida si haguessin estat ateses a un hospital (que no fos el Zendal, això sí, que va ser construït en un temps rècord i va esvair, també a tota velocitat, 170 milions d'euros dels quals no s'ha tornat a saber mai res). El fet és extremadament greu de per si, però cal afegir-hi una segona consideració, i és que les persones que no haguessin pogut superar el virus tampoc no havien de ser abandonades. Mereixien, com tothom, una mort digna i no ser abandonades per una administració que va incórrer en un tracte inhumà.
Dins la bassa que es veu que va ser el mercadeig de material sanitari durant aquelles setmanes i mesos, i on van anar a pescar Koldos, germans Ayusos i pocavergonyes de tota casta i pelatge, ha resultat que també hi va remenar a pler la parella de la presidenta. En comptes de donar cap explicació, ella s'ha refugiat, com una Trump de províncies, en una fantasiosa conspiració “de tots els poders de l'Estat” contra ella i la seva família. El seu número dos, el tristament famós MAR o Miguel Ángel Rodríguez, es dedica a enviar whatsapps amb amenaces a periodistes, com ha passat amb una periodista d'Eldiario.es. A banda de pudor de podrit, tot plegat també en fa de desesperació.
