El nas del vi

El que m’agrada de passejar entre els estands de laWine Week, la fira internacional del vi a Barcelona, és que tots els anants i vinents tenen un nas entrenat. Si no has ensumat mai, de petit, farigola, romaní, ja no dic sajolida, no saps què és la farigola, el romaní i ja no dic la sajolida, i, llavors, de gran, et són aliens i incomprensibles. Ensumar és obrir les portes al nostre sentit més secret i complicat, més que l’oïda, més que el tacte. Ensumar una aula, amb la barreja d’olor de llapis, de berenar a temperatura ambient, de colònies per als polls. Ensumar la redacció d’un diari a l’hora de dinar, on sol sentir-s’hi olor de mandarina. Ensumar un gos mullat. Ensumar un estable. Ensumar el cuiro. Ensumar, si es pot, esclar, una maduixa, una cirera. Ensumar espígol. Pensar que quan fas el curs de tast Wine SETet parlen d’acàcia, i potser no l’has ensumat mai. Ensumar el perfum de la Marina Rossell, que és concretíssim (diria que és el mateix que fa servir la Mònica Terribas) i la fa ser ella i et fa pensar en ella quan abandona una habitació. Ensumar la colònia del Leslie dels Sírex, que és una colònia que porten molts homes. Ensumar i ensumar, el perfum salvatge d’un fricandó (aquella canyella), ensumar el bosc i dir: “Fa olor d’arròs bullit”, perquè hi ha llorer.

Tots els nassos que passegen per la Wine Week ensumen i ensumen. I les persones que ensumen i ensumen són sensorials, solen sentir emocions com sacseigs, perquè el nas és la porta del cor. Podríem avorrir el model més atractiu del món si fes pudor, podríem estimar el més lleig si fes olor. Olor i pudor. La nostra llengua en distingeix el matís. Qui ensuma —com els animals que som— llavors tasta. Però la meitat del goig ja l’ha tingut. Visca la gent del vi, que cuida la terra, i l’ensuma.