Tot i que la preocupació per l’escalfament global del planeta és un fet generalitzat arreu d’Occident, a Catalunya –ja sigui per la singular situació política dels darrers anys, per l’arbitratge parlamentari que hi exerceix la CUP des del 2015 o per raons socioculturals més profundes– aquella preocupació s’expressa amb una transversalitat i una contundència, i enmig d’un assentiment, difícils de trobar en altres contrades del nostre entorn.
La qüestió de l’aeroport del Prat n’ha ofert un exemple remarcable. El rebuig a l’ampliació començà invocant la ben raonable preservació de la Ricarda, però aviat s’eixamplà a una condemna general del transport aeri per “elitista”, a una abominació del “turisme de masses” que l’utilitza (entre “elitista” i “masses”, ¿no hi ha alguna cosa que grinyola?) i, en boca d’alguns, a l’execració de “la ideologia capitalista” com a culpable de tots els mals del planeta. Per cert, ¿els anticapitalistes tenen alguna idea de quines van ser les conseqüències mediambientals dels Plans Quinquennals soviètics, de la industrialització forçada de les “democràcies populars” a l'Europa de l’Est o del “miracle econòmic” xinès? Finalment, una activista de la manifestació del diumenge 19 resumí aquesta pulsió neoruralista, aquesta difusa nostàlgia dels segles XVII o XVIII, amb el memorable eslògan “Més carbassons i menys avions”.
Però no ha estat només l’aeroport. L’ARA, dijous passat, titulava així al seu quadern de les comarques gironines: “Girona debat sobre l’expulsió del cotxe privat amb nous arguments”. Observin que no es tracta del cotxe dièsel, ni gasolina, sinó del cotxe en termes absoluts, encara que produeixi zero emissions. El promotor d’aquesta croada contra el vehicle privat és el senyor Narcís Sastre Fulcarà, geògraf i exregidor no pas de la CUP, sinó de Convergència-Junts, el qual sosté que el problema de la ciutat no és el monstruós viaducte ferroviari que la parteix per la meitat, sinó el fet que, a sota del viaducte –horror!–, hi aparquin els cotxes.
Arribats aquí, potser algun lector creurà que ja ha descobert un altre esbirro del capitalisme salvatge, un assalariat del lobi automobilístic, un partidari d’asfaltar i urbanitzar cada centímetre quadrat de Catalunya. Doncs no. Un servidor, per exemple, és absolutament contrari al projecte de Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. Per coherència (ja em vaig oposar a Barcelona 92, aquell esdeveniment sense el qual, segons alguns, encara viuríem a l’edat de les cavernes), per sentit comú climàtic i energètic, i perquè em revolta la idea que, per poder-se desplaçar en tren de Puigcerdà a Barcelona en menys de tres hores calguin uns Jocs.
Per tant, no soc un fetitxista del “progrés pel progrés”. M’agrada, però, la coherència. Vull dir que l’escalfament global és, com el seu nom indica, un problema global; i no serviria de gran cosa restringir els vols al Prat, Girona o Reus si, al mateix temps, el nombre d’enlairaments i aterratges s’incrementa a la resta d’aeroports de l’Europa del sud. I bé, res no fa pensar ara com ara que les majories polítiques responsables de Barajas, de Son Sant Joan, de Roma-Fiumicino, de Milà-Malpensa, de Marsella-Marignane, etcètera, hagin exclòs qualsevol futura ampliació d’instal·lacions o es plantegin disminuir les seves operatives, ni que els teixits socials respectius els ho hagin d’exigir, més enllà de les minories conservacionistes clàssiques.
D’altra banda, i en relació a aquells que sostenen que la qüestió no són els ocells de la Ricarda, sinó que es tracta d’un “problema de model de desenvolupament”, i que les úniques solucions són una disminució rellevant del consum i un creixement econòmic zero, o fins i tot un decreixement, no discutiré ara si tenen raó o no; només em demano si tothom que repeteix aquesta mena de consignes és conscient del seu abast.
Els que volen suprimir el cotxe privat i substituir-lo pel cotxe compartit o, encara millor, pels meravellosos patinets i les idíl·liques bicicletes, ¿estan preparats per anar als tallers de la Seat i explicar als treballadors que, quan s’implanti aquest model, la caiguda de vendes farà sobrera almenys la meitat de la plantilla, o bé els reduirà el salari en una proporció semblant? Aquells que propugnen el decreixement econòmic, ¿saben que això comporta en paral·lel la congelació demogràfica? I no em refereixo al creixement vegetatiu –que a Catalunya ja fa un segle i mig que està congelat– sinó al bloqueig del creixement immigratori. És paradoxal que els mateixos col·lectius favorables als papers per a tothom vulguin deixar aquest tothom sense cap expectativa de trobar feina en els sectors que més els n’ofereixen (construcció, hostaleria, serveis en general...). I, sisplau, que no em diguin que això s’arregla amb uns robustos ajuts socials. ¿Finançats com, considerant que el decreixement econòmic comportaria una severa caiguda de la recaptació fiscal?
El lògic i necessari neguit pel canvi climàtic i la urgència de combatre’l no haurien de donar pàbul a utopies mil·lenaristes de l’època d’Étienne Cabet o Louis Blanc, a enyorances d’una “Catalunya dels carbassons” que no ha existit mai.