La nit sense llàgrimes de les Lletres Catalanes

Mentre sortia del Palau Nacional, em va venir al cap el vers de Raimon: “Som molts més dels que ells volen i diuen”. La potència, l’elegància i l’harmonia de les paraules i els accents de la llengua catalana, que sonen milions de vegades cada dia, van reunir-se en una gala que va lliscar precisa i que va ser el nostre lloc al món per una nit.

El que va dir Carles Rebassa ho hem dit aquí moltes vegades: mentre el català no sigui imprescindible per viure als països de parla catalana, anirem posant pegats. I tothom sap que no és ni serà possible amb Espanya, per a la qual la llengua i la cultura catalanes són un afront intolerable en una idiosincràsia política i social que té en la catalanofòbia un tret constitutiu. És normal, per tant, que quan milers de persones celebren una nit d’escriptors en llengua catalana, esclati l’evidència: com és que una cultura tan potent, que comparteixen parlants i creadors del País Valencià, les Illes Balears, Catalunya i Andorra, hagi de patir pel seu futur a la seva pròpia terra?

Per què no hi ha hagut cap escriptor català que hagi guanyat el premi Nobel de literatura? En 125 anys, no hem donat al món cap autor universal? Qui han estat Maragall, Guimerà, Pla, Espriu o Rodoreda? No em feu riure. La resposta la sap tothom. És el mateix que passa amb les seleccions esportives i els equips olímpics. Per això hem de practicar l’ignominiós joc de suportar la repressió, d’arrabassar un espai en un descuit, d’aprofitar un fugaç moment de desequilibri de forces per fer palanca, amb tot el que té de desgast per a l’autoestima haver de lluitar amb una mà l’esquena. I fer-ho, com va recordar Grasset citant Murdoch, “eixugant-se les llàgrimes en una guerra infinita per la llibertat”.