No és màgia

“Tota societat que destrueix el teixit del seu estat, mantingut amb els impostos i els serveis públics de tothom, no triga a desintegrar-se en la pols i les cendres de la individualitat”

Tony Judt, 'Alguna cosa va malament'

Quedin clares d'entrada una fília democràtica reconsagrada a favor dels impostos, una defensa aferrissada d’una nova cultura fiscal avançada i una declarada simpatia, que no cotitza socialment a l’alça, cap a la menystinguda figura de l’inspector d’Hisenda. Amb agraïment especial cap a GESTHA, el sindicat d’inspectors, que fa molt de temps que quantifica el frau fiscal –90.000 milions d’euros anuals evaporats– i denuncia, entre moltes altres coses, que els obliguen a perseguir al detall peixos petits mentre els taurons s’escapoleixen a l’engròs cada dia. Aclarida prèviament la passió útil per la imprescindible democràcia fiscal i la fiscalitat progressiva i redistributiva –d’on surten les escoles, els hospitals, les pensions, les biblioteques, les proteccions socials, les investigacions científiques, la promoció del teixit socioeconòmic i tantes altres coses–, molt em temo que la campanya impulsada aquesta setmana per l’Agència Tributària no reeixirà. Sota el lema "No és màgia, són els teus impostos", serà massa fàcil de hackejar des de l’estricta realitat estant. I això que malauradament hi ha motius sobrers per impulsar-la, atesa la llei del pèndol de la història: avenços lents, retrocessos veloços, desigualtats aclaparadores. Salpebrem-ho amb aquests youtubers que es vanten de ser andorrans i es fascinen d’eludir i evadir o les dades del darrer CEO, que situen en les generacions joves el grau més alt (19%) favorable a rebaixar impostos a costa dels serveis públics.

Forma i fons, la qüestió neuràlgica no és només com es recapten els impostos (qui, com, quant, per què), sinó com carai es gasten i com retornen socialment. Des d’aquesta perspectiva, en massa aspectes, la màgia tafurera sí que treu cap i el truc deriva en frau. Panorama sintètic i fetilleria d’estat-corporació, recordo un estimat inspector d’Hisenda que resumia el tauler fiscal així: les classes altes s’escapoleixen, les mitjanes s’ofeguen i les baixes no hi arriben. Però tornant a allò que no és màgia –la llista podria ser infinita– i que són també els nostres impostos, citarem cinc exemples notables. El rescat bancari públic que mai no tornarà de 40.000 milions d’euros; la despesa militar d’enguany que bat rècords històrics, de 28.000 milions d’euros sota el govern més progressista de la història des del plistocè tardà; els 1.450 milions d’euros del projecte Castor de Sir Florentino Pérez; el nus permanent d’Estat del dèficit fiscal i social; i el fangar de la guerra bruta. No és màgia, també són els teus impostos, podria resar la contrapublicitat. Així, la compra milionària de Pegasus, com els sous dels assistents de Juan Carlos I a Abu Dhabi o com els 150.000 euros que Villarejo va pagar a De la Rosa per garlar moltes mentides i nul·les veritats. No és màgia, ets tu –podrien reblar.

Hi ha altres elements al retaule dels encanteris fiscals. La mania enquistada pels impostos indirectes que esquerden tota progressió o un fet certament prestidigitador que es repeteix lacònicament en cada exercici fiscal. Sobre el paper les empreses haurien de pagar sobre els beneficis un tipus nominal del 25% per l’impost de societats. Sobre la realitat, però, les grans empreses espanyoles tributen una mitjana del 6% –i les grans de les grans, un 3,59%–. Això sí que és –deduccions, privilegis i altres artefactes legals– màgia potàgia. Amb greuge comparatiu enorme amb la petita i mitjana empresa: una inversió proporcional, completament regressiva, que fa que la més petita sigui la que més pagui. El 2020 les grans empreses van tributar un 6,5%, les mitjanes un 14,73% i les petites un 17,51%. Els salaris, segons l’OCDE, tenen una falca fiscal del 39,3%, entre IRPF i cotitzacions. Comparin-ho ara amb el seu IRPF anual o la seva darrera declaració de la renda i plorin, que els més rics, quan es tracta d’abonar impostos, mai no ploren. Riuen. Com a anècdota que és metàfora, recordo de l’època parlamentària una càbala de mans i mànigues: en el compte de resultats consolidats de La Caixa per al 2014 s’aclaria que els beneficis abans d’impostos eren 202 milions d’euros i que els beneficis després d’impostos eren de... 620 milions. Tres vegades més. Il·lusionismes amb efectes reals del rescat bancari del moment, pagat per totes i tots.

Però si hem de parlar de l’art fiscal de la màgia per cortesia governamental, res com les quatre amnisties fiscals, ara prohibides des de 2021, que històricament han afavorit sempre els de sempre. Una de camuflada a les acaballes de la dictadura, per blanquejar les elits franquistes el 1977; dues per cortesia del felipismo del PSOE –la de Boyer del 1984 i la de Solchaga del 1991–; i la darrera de M. Rajoy del 2012, que els inspectors d’Hisenda van titllar d'"atemptat a l'estat de dret". Pel que fa a això, va ser un poema llegir la sentència del 2017 del Sant Tribunal Constitucional: amb una mà anul·lava aquella amnistia, perquè vulnerava inequívocament el principi d’equitat i capacitat econòmica, i amb l’altra aclaria que l’anul·lació no tindria cap efecte en els comptes dels defraudadors confessos. A tots els efectes, amnistiats restaven. Abans que la seguretat jurídica dels comptes públics, la seguretat jurídica dels corruptes. Repassar avui qui es va acollir a la darrera amnistia evocaria la cita més reconeguda de Fèlix Millet: "Som 400 i sempre som els mateixos". De fet, quan el 2015 el director de l’Agència Tributària va comparèixer al Congrés per donar detalls de la llista (secreta), va reblar que el llistat era "la repera patatera". Després vam saber que hi havia Rodrigo Rato, Luis Bárcenas, dos Pujols –l’Oleguer i el Josep–, cinc imputats de la trama Gürtel, el soci de negocis d’Urdangarin, un exsindicalista d’UGT del sector miner, jutges, fiscals i ambaixadors.

També Zapatero va caure per aquell penya-segat, però amb una amnistia encoberta. El 2010 esclatava el cas HSBC. 1.500 ciutadans de l’estat espanyol –ciutadans és un dir, perquè no complien amb les seves obligacions– tenien 8.000 milions d’euros a Suïssa en 3.000 comptes no declarats. Hisenda –que va reconèixer que hi havia "totes les grans fortunes del país que es puguin imaginar"– va remetre una carta a 659 convidant-los a regularitzar-ho sense cap cost penal i un minso tipus reduït del 10%. Un dels que ho va fer es deia Emilio Botín, el defraudador més gran conegut fins ara: tenia 2.000 milions d’euros amagats. Tot plegat no és màgia, certament. Per una sola lletra podríem transitar cap a màfia. No hi ha màgia, però, en les principals avingudes de cada capital, també Barcelona, on hi ha autèntics mags fiscals, togues d’or, despatxos de luxe i enginyers creatius que fan i desfan cada dia cap a paradisos fiscals. Alguns, como la copa Del Pino, d’aquella Ferrovial que ens volen fer oblidar que pagava el 4% en el cas Palau, que va ser jutjada i que només fou exonerada per prescripció dels delictes. I com que, al capdavall, parlem de palaus lliures d’impostos, caldrà cloure recordant que aquesta setmana també acaba amb forats i perdent tots 4 milions d’euros. Els de la multa que encara ens devia Fèlix Millet. Frau etern. Tot un comiat.