El que no es pot oblidar (1930)

De l’article de Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981) publicat tal dia com avui a La Veu de Catalunya (22-XI-1930), diari de la Lliga. El seu líder, Francesc Cambó, volia ser hegemònic dins el catalanisme quan la dictadura monàrquica dels generals Primo de Rivera i Berenguer feia aigües, amb la qual, per cert, la Lliga col·laborava. Temps de desconcert. S’albiraven canvis, però els partits catalans no feien pinya per la causa comuna.

Continuo creient que la qüestió essencial de la situació política de Catalunya és la de la unitat del moviment que enclou totes les altres. [...] Els partidaris –els teòrics, hauríem de dir– del divisionisme repeteixen encara el mot d'ordre “cada partit un programa”, mot d'ordre que equival a transportar a la política el “tants caps tants barrets”, que ha estat la cançoneta de la nostra decadència sinistra i llarga. La polèmica sobre la unitat té fins i tot una importància social perquè posa davant per davant els dos caires més notoris del nostre caràcter. De vegades el català és d'un radicalisme tan exagerat, infla les coses d'una manera tan gratuïta, tan fantàsticament barata, confon el seu somni florit i la seva trista realitat d'una manera tan ajustada, que no crec que hi hagi cap altre poble al món que ens pugui donar cap lliçó de ferocitat imaginativa. La "Carnival Nation", que antigament –vull dir abans del feixisme– els crítics polítics anglesos aplicaven a la manera de fer les coses dels italians, podria transportar-se a casa nostra. Políticament, sempre ensenyem una veta del carnaval. Per altra part, hi ha l'altre caire: la cautela, la prudència de vegades exagerada, una disposició que sovint té el català que el porta a veure les coses amb una estretor, una mesquinesa, una tendència a menysprear els imponderables que arriba a ésser intolerable. Políticament, totes dues posicions són portades a l'extrem perquè la política, si és alguna cosa, és un art de conservar una equidistància. El joc de la vida imposa, però, que els pobles facin servir llurs vicis i llurs virtuts segons els moments i les circumstàncies. Ara bé: digueu-me si és comprensible que després del formidable atuïment dels set anys de la dictadura es vulguin imposar com a criteri general les fórmules més tronades i gastades del tartarinisme nacional. Digueu-me si no és millor aprofitar-se una mica de l'experiència, fer funcionar en el possible la cautela, triar el camí més directe, en un mot, més intencionat. I tot això, ben entès, no significa cap judici sobre la situació passada perquè aquest judici l'hem fet tots igual. Es tracta simplement de reconèixer un fet, un fet, per altra part, tan clar que ningú no pot negar. [...] La tàctica, doncs, "cada partit un programa", que és com dir "tants caps tants barrets", que seria absurda en un moment d'eufòria nacional, és a la llum dels darrers esdeveniments una tartarinada colossal. La força que tenim tots sumats ens la necessitem de sobres, i la dictadura, amb la seva història, és ací per a demostrar-ho. Però hem arribat, en el camí de les observacions i de les miserables nicieses del personalisme, a predicar que el que ens enforteix no és precisament la unió, sinó la divisió, la discòrdia. Digueu-me si tot això no és una aberració conscient i organitzada, digueu-me si saben on van.