El nostre enemic, l’esquelet (1927)

Article de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) publicat tal dia com ahir a la seva columna diària que, sota la rúbrica “Full de dietari”, sortia a La Publicitat (30-X-1927). En el seu estil gràcilment irònic, aquell periodista representatiu del noucentisme tardà evocava en aquesta peça un imaginari molt comú llavors en vigílies de Tots Sants i del Dia de Difunts. Per una banda, la tradició de les Danses de la Mort, més pròpia de Setmana Santa i que perviu vigorosament a Verges, i la cita també anual de les representacions de Don Juan Tenorio, obra de José Zorrilla, un vestigi del romanticisme xaró que ha anat decaient. 

La mort és un fenomen que ha estat definit de diverses maneres pels filòsofs. L'un ens ha dit que és la sorpresa que fa l’inconcebible al concebible. L'altre ens suggereix la idea d'un trànsit; l'altre el d'una disgregació sense transcendència. En el concepte corrent és el divorci de l'ànima i del cos... Molt bé. Però totes aquestes definicions i suggestions costen molt de resoldre en una representació plàstica. Els pintors i els dibuixants, els dramaturgs i els farsaires, han coincidit a simbolitzar la mort en un esquelet deslliurat. Bé recordeu les medievals Danses de la Mort, bé us acareu amb els dibuixos de Dürer [Nuremberg, 1471-1528], bé assistiu a la representació de Don Juan Tenorio, sempre són els esquelets els encarregats de donar-vos l’esgarrifança del Més Enllà o del No-Res. I val a dir que poques persones, com no es tracti de sepulturers o d’especialistes de l’osteologia, troben agradable la contemplació de l’esquelet. Jo no sé si això és obra exclusiva de la persistent campanya de les Belles Arts que ens ha arribat a fer identificar la idea de la mort amb la imatge de la terrible ossamenta nua, o bé si en l’íntim del nostre ésser existeix, innata, una repulsió contra aquesta imatge, repulsió que precisament ha conduït els pintors a conferir-li el seu valor al·legòric. El fet és que no ens delecten els esquelets. Fins diria que, avesats a veure’ls davant nostre, com entitats a part, ens és summament molest d’adonar-nos que, sota la nostra coberta de pell i de carn, també en duem un, d’esquelet. Més molest encara quan li suposem una certa pruïja emancipadora, un cert anhel de deslliurança, un determinat neguit d'independència. L'esquelet, aleshores, no ens apareix com el magnífic sustentacle del nostre cos, sinó com una mena d’enemic solapat i hipòcrita. Enemic curiós! Per res del món voldríem deixar-lo fugir. Ens hi arrapem amb una desesperació sagrada!