21/01/2022

El nou classisme del segle XXI

3 min
Una persona fent servir una xarxa social

El fet que el territori digital sigui una mena de nou món que encara no tenim gaire apamat, i que el nostre jo digital encara ens sembli menys real que el presencial, fa que no acabem de discernir quins funcionaments haurien de ser intolerables a les xarxes. És cert que els números sempre han estat cabdals i definitoris, ja en feia broma Saint-Exupéry a El petit príncep el 1942: als grans els agrada descriure-ho tot amb números. Ara bé, la nostra obsessió amb la quantificació ha anat en augment i s’ha convertit en una tirania que cada vegada ens té més sotmesos. Et segueix algú nou a Twitter o Instagram, cerques un nom en una xarxa social, i el primer que en veus són números. La majoria de xarxes ens presenten en societat –digital– posant en relleu la quantitat de seguidors que tenim, la gent que seguim i la nostra activitat a la xarxa. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les xarxes, a banda de reflectir –en més o menys mesura– el nostre estatus social en el món presencial, estan plantejades com si fossin un joc. Has d’entrar-hi, jugar-hi més, i com més hi jugues més seguidors –més visibilitat– guanyes. El disseny ho diu tot: una foto petitona, una breu descripció i uns números clars en primer terme. Hi ha tota una declaració de principis rere aquest disseny, una ideologia que va conformant (deformant) la nostra visió del món. Encara que vulguem fer un exercici d’abstracció, no podem ignorar aquests números que veiem de manera destacada i que ens donen una informació claríssima i immediata d’aquest “usuari”. Ara, més innegablement que mai abans, tenim el valor d’un número que duem penjat del coll pels nostres carrers digitals. En un món governat per la competitivitat, la quantificació i la comparació són eines essencials.

Per parlar d’aquesta quantificació a les xarxes és interessant tenir en compte els diferents tipus de capital que el sociòleg Pierre Bourdieu va associar al concepte de classe: l’econòmic, el cultural, el social i el simbòlic. Seguint Bourdieu, els nostres números a les xarxes reflecteixen –sobretot– el capital social i, d’alguna manera, també el simbòlic. El nostre jo digital, doncs, no s’escapa a la distinció de classe. És més, les xarxes socials estan modificant el nostre marc mental pel que fa al capital social i a la recompensa simbòlica que reben les nostres (inter)accions. Potser és hora que ens plantegem si és desitjable aquesta traducció numèrica, tan enaltidora com devastadora, del que som i del que fem. Alhora, cal pensar com es poden regular els codis ètics –les regles del joc– d’aquestes xarxes: si no seria ni remotament acceptable l’obligatorietat de dur visibles les dades numèriques dels nostres capitals –siguin del tipus que siguin– en la nostra vida presencial, per què hauria de ser-ho en la nostra vida digital? I encara: un cop s’ha fet evident que la vida digital deixarà de ser una opció, ja que el jo digital esdevindrà una part indispensable de la nostra identitat, potser caldria considerar la possibilitat de crear xarxes públiques alternatives. Ara que tenim un metavers propi –el CatVers–, ¿podem imaginar un XarxaCat que ofereixi un servei similar al de Twitter o Instagram –en el seu vessant més informatiu i de difusió– però sense aquests marcadors numèrics i sense algorismes parany? 

Les xarxes socials ho amplifiquen tot, també la desigualtat i la invisibilitat. L’efecte Mateu –allò que la riquesa atrau més riquesa; el prestigi, més prestigi, i etc.– és molt evident en el terreny cibersocial. Com es demostra en alguns estudis sobre la desigualtat en l’atenció (attention inequality) a les xarxes, sembla que el top 20 dels usuaris de Twitter posseeixen més del 96% dels seguidors, el 93% dels retuits i el 93% de les mencions –unes xifres que superen les de concentració de capital econòmic–. És a dir, com més alts són els números que reflecteixen la quantitat d’atenció rebuda (seguidors, retuits, m’agrades, etc.), més atenció generen, i això afavoreix que la desigualtat digital creixi. Haurem de parar especial atenció a això, que podríem anomenar seguidorisme, perquè aquests números assignats al nostre jo digital cada cop tindran més pes a la nostra vida. I és que aquest segle XXI, la lluita contra el classisme també es lliura a les xarxes.

Elvira Prado-Fabregat és artista, filòloga i investigadora en 'performance studies'
stats