El nou Clínic i la Porta Diagonal

Quan llegeixo notes de premsa sobre determinats projectes, de vegades em poso les mans al cap. En el cas del Clínic s’afirma que les obres començaran el 2030 i que la inversió global serà de 1.700 milions. Serà viable aquest calendari? Crec que ho serà només si col·lectivament som capaços de discernir entre el que és crític per a l’hospital i el que ho és per a la ciutat, i si s’aborden des de l’inici les qüestions difícils. Dit d’una altra manera: constituir un consorci és relativament fàcil. Decidir quin llegat construït deixarà aquest consorci els pròxims cent anys a la metròpoli, això ja és més difícil, i requereix el coneixement especialitzat mèdic, però també una certa mirada humanista.

Al seu llibre seminal Flesh and stone, Richard Sennett escriu sobre qüestions importants que han regit la construcció de les ciutats des de molt abans del funcionalisme. L’autor repassa els vincles profunds entre els cossos (segons gènere, poder), l’arquitectura i la forma de la ciutat. Aplicat al cas del nou Clínic, em plantejo si aquest nou hospital s’ha de concebre com una gran unitat (com ho podria ser un aeroport o un centre comercial) o si s’ha de fragmentar perquè la ciutat li passi per dins, permetent que l’Hospitalet i Esplugues es relacionin millor.

La superfície construïda del nou Clínic serà de 290.000 metres quadrats. Això equival a la suma dels sostres residencials d’un municipi que tingui, per exemple, uns 2.500 habitatges. La mida no és una novetat: els darrers grans sectors aprovats ordenen un sostre pròxim als 300.000 m², amb usos residencials i d’activitat econòmica. És el cas del PDU de les Tres Xemeneies, o el Campus Diagonal-Besòs de la UPC, que té un sostre edificable màxim de 150.000 m² i que no està ni de bon tros esgotat (encara hi ha moltes parcel·les buides). Però aquests plans ordenen usos diversos en edificis articulats al voltant de nombrosos carrers i zones verdes: l’espai públic mana. En el cas del Clínic, les primeres idees apunten a un gran recinte foradat per patis. Això s’assembla més al centre comercial que no pas a la ciutat mediterrània de carrers i places.

Domènech i Montaner ja es va enfrontar fa 100 anys a la pregunta de com s’ha d’organitzar un sol edifici amb molt de programa, i va estudiar desenes de plantes hospitalàries de conjunts militars, marítims i epidemiològics. Llavors la lògica imperant era la dels pavellons, que permetien crugies estretes amb àmplies habitacions comunitàries on els pacients podien gaudir del sol i de la ventilació natural. El pavelló oferia confort als pacients, i també a la ciutat, perquè els jardins del recinte permetien circulacions de vianants, metges i convalescents.

Donada la inversió mil milionària, és d’esperar que el projecte permeti acostar la Diagonal i Collserola als residents de Pubilla Cases, a l’Hospitalet, un barri amb uns indicadors socioeconòmics oposats al de Pedralbes. De moment els dibuixos es retallen a la carretera de Collblanc, però just darrere hi ha un dels àmbits més densament poblats d’Europa. ¿Com s’encaixa un edifici de 200.000 m² de sostre a l’extrem més preuat de Barcelona perquè no esdevingui una barrera? Aquí seran essencials les vistes: la topografia en lleuger pendent pot ser un bon recurs per pensar com gaudiran de les vistes del Mediterrani els pacients des del llit, i alhora caldrà treballar els volums edificats perquè des dels carrers Albéniz i General Manso es pugui veure la Diagonal i acostar mentalment la nova parada de metro. La mida de la parcel·la, que fa més de 350x300 m, ja indica que serà clau decidir on van les entrades i com s’accedirà a peu fins a la nova estació de metro. L’hospital no ha de ser incompatible amb accessos a la Diagonal cada 100 metres.

En aquest nou temple dedicat a les cures, la mida, la posició i l'orientació dels llits és fonamental. Un mal projecte repetiria habitacions en qualsevol orientació. Un projecte conscient i seriós, dissenyaria, d’entrada, cap a on miraran les finestres i a quines hores hi podrà entrar el sol. Qüestions com el silenci nocturn (evitar crits, corredisses i sorolls entre habitacions) i la possibilitat que els familiars es quedin acompanyant durant les llargues nits està demostradíssim que milloren la recuperació dels pacients. Els quiròfans, tècnicament, s’han d’aïllar i es poden posar en molts llocs, fins i tot soterrats. Les habitacions no. I posar les persones al centre és pensar l’hospital des del llit. Seria espectacular poder començar el projecte construint un prototip d’habitació, obert a la ciutadania, ben a prop de la Diagonal. I parlar del tacte, de la materialitat de l’edificació perquè no tingui l’aspecte d’un duty-free i en canvi s’aproximi més a la llar, o al gran temple que va acabar esdevenint el Sant Pau.

Un cop decidides aquestes qüestions, llavors es pot parlar dels espais d’espera, de les sales comunes, del benestar dels metges, dels jocs infantils davant de l’hospital per a l'evasió de les criatures. I més tard dels aparcaments, del clima, de la il·luminació artificial i dels centenars de temes secundaris que també influiran en el projecte. Però els criteris urbans i de les cures no es poden eludir.