La nova cursa pels recursos estratègics

Amb l'ordre mundial sota pressió, la cursa pel control de l'energia i els minerals s'està plantejant cada cop més com una qüestió de seguretat nacional. Des de Veneçuela i Groenlàndia fins a la República Democràtica del Congo, Ucraïna i l'Iran, la competència pels recursos estratègics està modelant les dinàmiques de poder globals, les aliances i els conflictes.

Ja hem viscut èpoques com aquesta. A tot el Sud Global, la recerca de petroli, diamants, fusta, minerals i altres recursos ha distorsionat la governança interna i ha perpetuat relacions de poder asimètriques, deixant massa sovint els països productors més pobres, més dividits i més endeutats que abans. Avui, mentre el món corre per assegurar els minerals necessaris per a l'energia neta, les tecnologies digitals, la IA i les indústries de defensa, estem entrant en una altra època semblant, una que implica tant una gran promesa com un greu perill.

Però la velocitat i l'abast del canvi són diferents aquest cop. La transició a un món sense combustibles fòssils ja no és un objectiu llunyà, sinó que està en marxa i va guanyant velocitat. El 2025, la inversió mundial en energies netes va duplicar la del petroli, el gas i el carbó. Tot i que el petroli i el gas encara formen part de la mescla energètica i donen suport als ingressos públics de moltes economies, la transició energètica està accelerant.

Aquesta transició depèn de minerals crítics, i la seva demanda s'està disparant. Segons les projeccions i els patrons d'ús anuals actuals, el 2040 la demanda de liti podria augmentar cinc vegades, la de grafit i níquel es podria duplicar, la de cobalt i terres rares podria pujar més d'un 50%, i la de coure podria créixer gairebé una tercera part. Aquestes projeccions estan modelant les decisions d'inversió actuals, les polítiques comercials i les estratègies diplomàtiques.

Tot i això, cal dedicar més atenció a millorar l'eficiència energètica i a donar suport a la innovació en la generació d'energia, el reciclatge i la conservació. La cadena de subministrament mundial de minerals continua estant molt concentrada. La República Democràtica del Congo produeix aproximadament el 70% del cobalt mundial, i Indonèsia produeix gairebé el 60% del níquel del món.

El processament encara està més concentrat. La Xina té una quota de mercat del 70%, de mitjana, per a 19 dels 20 minerals que l'Agència Internacional de l'Energia considera estratègics, i el seu paper continua creixent. En els darrers anys, la Xina ha representat bona part del creixement del cobalt refinat, el grafit i les terres rares, entre altres minerals. Aquesta concentració ha intensificat la competència geopolítica i les preocupacions sobre la vulnerabilitat de la cadena de subministrament; fet que, al seu torn, està replantejant la manera com els governs conceben la seguretat energètica i la política industrial.

Per respondre-hi, els països busquen assegurar-s'hi l'accés mitjançant acords bilaterals i associacions estratègiques, sovint negociats a correcuita i en secret. Quan els contractes se signen a porta tancada, els ciutadans no poden veure les condicions en què es comprometen els seus recursos, i els costos ambientals i socials sovint es tracten com a qüestions secundàries. Sabem, per experiència, què pot venir després: corrupció, conflictes, danys ambientals i acumulació de riqueses sense rendició de comptes.

Durant molt de temps, una governança dèbil dels recursos naturals n’ha minat el desenvolupament. Massa sovint, l'extracció ha enriquit uns quants individus mentre deixava comunitats senceres desplaçades, ecosistemes degradats i governs carregats de deutes. La retòrica pot haver canviat amb el canvi del petroli al liti i dels gasoductes a les bateries, però els riscos són deprimentment familiars. La cursa actual pels minerals crítics podria reproduir fàcilment les mateixes injustícies sota una bandera verda.

Però aquest resultat no és inevitable. Ben gestionada, la riquesa mineral pot ser transformadora: generant ingressos públics, donant suport a la diversificació econòmica i finançant inversions en infraestructures, educació i salut. Però això requereix una ruptura decidida amb les pràctiques del passat i comença per assegurar la transparència.

La transparència no és un complement opcional ni un excés burocràtic: és la pedra angular de la bona governança. Els ciutadans tenen dret a saber com es desenvolupen els seus recursos, qui se'n beneficia, quins impostos es paguen i com es gestionen els ingressos. L'escrutini públic dels contractes, de la propietat de les empreses i de les condicions fiscals és una de les garanties més eficaces contra els abusos i la mala gestió.

La participació també és important. Les dones, els joves, els pobles indígenes i les comunitats afectades han de tenir una veu significativa en les decisions que configuren els seus mitjans de vida, la seva terra i el seu futur. Cal mantenir les proteccions per als periodistes, activistes i organitzacions de la societat civil que poden exigir responsabilitats als governs i a les empreses, garantint així que la riquesa dels recursos es tradueixi en prosperitat compartida.

Hi ha models contrastats per fer-ho bé. Des de fa més de dues dècades, la Iniciativa per a la Transparència de les Indústries Extractives ha demostrat que la transparència i la rendició de comptes són possibles, fins i tot en entorns polítics complexos. Avui dia, 55 països s'adhereixen als estàndards globals creats per al sector extractiu, i treballen juntament amb empreses i grups de la societat civil. Ara cal ampliar aquest enfocament i adaptar-lo específicament als minerals crítics.

Aquests recursos no són només estímuls per a la transició energètica. Són actius estratègics que configuren la geopolítica, els fluxos d'inversió i el futur del desenvolupament. La cooperació global en aquest àmbit és urgent i necessària. Els líders polítics han d'exigir i aplicar els estàndards més alts de governança ètica i transparència per garantir que aquesta nova era de competència pels recursos aporti equitat, rendició de comptes i un benefici públic durador.

Tenim una elecció. Podem repetir els errors del passat o podem garantir que les economies on la mineria contribueix al creixement també donin suport a la pau, la prosperitat i la justícia.

Copyright Project Syndicate