Per una nova eufòria cultural
Enmig del camí de la nostra pròpia trajectòria, el dubte assalta molt sovint el director de teatre, que busca com abraçar al màxim la vida que el rodeja. Com explicar tot allò que voldria, com no deixar res enrere i com transmetre-ho als espectadors a través de les ficcions que organitza... Els dubtes s'acumulen, i viatgen dels assajos a l'escena, de la tria de les obres a la seva realització, de l'impuls artístic a la manera de produir-los, dels teatres a la societat.
La innovació artística podria semblar tan prescindible com imprescindible acaba sent per a una cultura que vol mantenir-se viva i activa. No hi ha un criteri objectiu per mesurar-la, ni un mètode que demostri el que aporta. Es tracta d'una aposta col·lectiva: posar al centre la diversitat i la llibertat de qüestionar-nos, de dubtar i arriscar-nos. I més en un moment com el d'ara, en què els nous feixismes reprenen un discurs que ja crèiem passat. Cal molta imaginació per definir allò que és real enmig de la realitat confusa. I com més mirades puguin estar actives, més ric serà el panorama. En un ecosistema teatral no sobra mai ningú que estigui disposat a proposar sense por i que no vagi en contra de res ni de ningú, sinó que creï amb generositat i compromís. Necessitem més ficció, i sumar totes les veus possibles per arriscar-nos a fer i actuar des de la il·lusió de viure.
Cal seguir l'impuls escènic i cultural que existia abans que un mateix, i portar-lo més enllà perquè altres el continuïn. No voler competir, només generar. Voler anar més enllà. Posar, al centre de tot, els temps essencials de la vida: el temps de riure, de plorar, el temps d'estimar, de pensar. Buscar noves veus amb qui relligar passat, present i futur. Repensar contínuament les perspectives i buscar la manera d'aportar la mirada de cadascú de nosaltres en les formes i els continguts.
Com més avesat està un projecte –i per extensió, un territori– a sostenir el risc, més diversitat i vida cultural aglutinarà. Per això és important que una societat vulgui obrir-se a més veus i fronteres, i alhora sàpiga valorar allò que té i que la fa forta, que és molt i divers; tot allò que enriqueix creadors, gestors i espectadors. Prenguem-ne consciència i invertim en cultura per ser un país millor i més feliç, perquè si no estarem perduts. Hi ha futurs emocionants per venir, hi ha magnífics passats per respectar, hi ha presents per fer brillar. Invertim en tots ells i serem més rics.
Necessitem més espais, més propostes, més perspectives i totes les veus crítiques que sàpiguen complementar i estar a l'altura del que s'està generant. Uns proposen, uns altres digereixen i d'altres expliquen: cal cuidar el flux d'intercanvi cultural amb polítiques que acompanyin més la iniciativa artística i la planificació cultural a llarg termini. La línia fina que fa desaparèixer un actor en escena per fer aparèixer un personatge hauria de replicar-se en els despatxos de les institucions, allà on es decideixen les polítiques públiques i els grans horitzons. La cultura és allò que defensem sempre –també en política–, és allò que ens defineix encara que no ho sapiguem i allò que es fa imprescindible com més prescindible sembla. De la nostra pròpia energia cultural en sortiran més possibilitats. Només cal estar orgullosos d'allò que tenim i prendre consciència que no som un país que inverteixi en cultura perquè sigui ric, sinó que podem arribar a ser un país ric precisament si invertim en cultura.
Peter Brook expressava que necessita trencar amb la Cultura amb majúscules per poder retrobar-la sempre –“He pensat molt sobre el Teatre Mortal i la Cultura. Si he dirigit Txèkhov i Shakespeare ha estat per intentar trencar amb les formes culturals, i trobar les línies centrals, trencar amb la cultura”– i així ens donava una eina preciosa per relligar passat, present i futur: només qüestionant, canviant i reinterpretant els nostres cànons podrem oferir un tresor a la societat que es repensa constantment.
Hi ha qui parla d’una certa depressió, de falta d'eufòria. Som nosaltres mateixos els que podem tornar a fer aparèixer aquesta eufòria, fent-nos conscients de la riquesa que tenim. Hi ha diferents generacions, diferents maneres de veure el món, perspectives diverses i molt talent. En teatre no hi ha ni bons ni dolents, no hi ha aprenents ni gent que ja en sap. Tota expressió artística és lícita i necessària. La ficció, la mirada lúcida, el relat comunitari, la cultura entesa com a creadora de vincles entre un mateix grup i també com a generadora de vincles entre diferents grups, entre comunitats que conviuen, com allò que ens relliga els uns als altres, ens fa participatius i partícips, ens fa viure. També és Peter Brook qui diu: “L'estil apareix a còpia de treballar molt, i treballar junts. L'estil apareix quan deixes de pensar en tu mateix”. La llibertat guanyada amb el compromís compartit.
La cultura no té res de casual. Cal una voluntat ferma i col·lectiva per engrandir-la, per defensar-la. És una manera de viure, d'escoltar-nos i de parlar-nos contents perquè ens podem imaginar diferents. Repensar-nos com a forma d'estimar-nos. El futur és cosa de tots i pot formar part, si volem, de la riquesa del present.
