El novembre s’acaba

Sí, aquest novembre s’acaba. Finalment. No puc pas dir que sigui el meu mes preferit, més aviat el contrari. Foscor a cap hora, vent, pluja, humitat, fang pels camins i podrimener de fullaraca caiguda. Si les pluges han estat oportunes i no ha fet cap vendaval, podem comptar amb el benefici de bolets deliciosos. Per a mi, els surenys o ceps, que en diuen ara a les ciutats, per influència francesa. Són els saborosos porcini dels italians, inoblidables, fets ai ferri, és a dir, a la planxa o a la brasa. I si són menjats prop del Panteó, en un restaurant que ja no hi és, el Settimio, no tenen igual en el record. El novembre, a part de totes les seves desgràcies i d’algunes gràcies, poques, com ara els bolets i els panellets, és el mes dels records. Comença amb Tots Sants i amb el Dia dels Morts, amb tota la pastositat espessa de la memòria i l’olor acre dels crisantems dels cementiris. Records que sorgeixen com a cosa perduda, i mai més recuperable. Els records, fins i tot els més alegres, si és que n’hi ha, sempre són tristos, perquè són allò passat, allò viscut, allò que mai més no es repetirà. Aquest novembre ha sigut especialment trist, lamentable. Si penso en la política del país veí, que ens ocupa i que, per tant, ens imposa les seves dèries i els seus costums, hem tingut tota la tèrbola història valenciana dels desastres de la dana i la seva cua que encara cueja –i perdonin la repetició–, hem tingut la commemoració del mig segle de la mort del Caudillo, aquest personatge que va condicionar tota la meva infantesa, amb la ridiculesa de no convidar-hi el rei emèrit, que li diuen. Com si aquesta condemna reial eximís tota la corrupció contínua dels partits de qualsevol responsabilitat. A Catalunya, per fer un zoom de proximitat, hem rigut una mica amb la ruptura de Junts amb el govern d’Espanya. Els de Junts ja no saben què fer per restar vots als socialistes. I és que, d'altra banda, aquest novembre hem assistit a la imparable ascensió d’Aliança Catalana (sí, ja ho sé, tot això de les línies vermelles, de la xenofòbia, del feixisme i de l’extrema dreta), que sembla que multiplicarà per deu els seus escons. Però els partits d’ordre, els de tota la vida, que no volen perdre poder, es queden tan tranquils aplicant aquests adjectius a la senyora Orriols. Una senyora que, dit sigui de passada, és la millor oradora de tot el nostre Parlamentet. És un gust, sentir els seus discursos. Ben articulats, amb un català col·loquial esplèndid del Ripollès, i bona part de raó. El novembre ens ha portat també, després de deu anys d’instrucció, l’anomenat judici de la família Pujol. Lamentable, per l’estat de salut del president. Que no ho veuen, els jutges, que no està en condicions de declarar? Que jutgin algun dels fills, si és que tenen proves d’alguna malifeta, però això de jutjar tota una família i per associació criminal em confirma l’esperpent continuat de la justícia espanyola. Però l’odi històric és més poderós que cap altra cosa, i a Espanya n’hi ha molt d’acumulat, d’odi històric.

Bé, però com tot, el novembre s’acaba i entrarem al dolç i entranyable mes de desembre, i dic dolç i entranyable perquè al final hi ha Nadal. Enyoro Nadal, aquest any especialment, no em preguntin per què. Deuen ser els anys que tinc, que m’estoven el cor i em fan desitjar Nadal i, a vegades, em fan pensar que potser no hi arribaré. Perquè falten dies, encara, falta que les baies dels gallerans es tornin ben vermelles, falta que el vellut de la molsa trobi la seva tendresa. Somio les meves tradicionals muntanyes de suro, els camins nevats de sal gruixuda, els pastors amb galls i gallines, els xaiets pasturant, els garrinets a la menjadora, l’àngel de terrissa estàtic sobre el portal, amb el seu al·leluia congelat des de fa dos mil anys. Els tres reis carregats amb regals una mica desconcertants. El bou i la mula alenant sobre els peuets del Nen que, esperem-ho, naixerà un any més per donar-nos consol a tots. Als corruptes, als filtradors de secrets confidencials, als blanquejadors de diners o del que sigui, als xenòfobs, a tots…

Tinc ganes de tornar a cantar La pastora Caterina, que porta tres taronges de la Xina i que enrama el pessebre amb grèvol, una espècie protegida. Tinc ganes de tornar a llegir els Onze nadals de J.V. Foix i d’anar amunt, pel rost, allà on l’estrella em dugui, carregat amb gallines ponedores, tot esperant que la tenora soni, encara que em trobi ben sol, a l’Hora Sola, i no porti el vestit de quan em vaig casar.