‘Ole tus huevos’
El títol de l’article és per llegir-lo amb èmfasi i amb una pausa dramàtica entre l’ole i el tus huevos. Ja em perdonaran. Però el panorama és d’ole, ole, ole.
La selecció espanyola femenina de futbol és campiona del món. Les dones que la componen s’han situat al cim de l’esport mundial, però el protagonista des del final del partit en què es van imposar a Anglaterra és un espècimen de mascle hispànic que ni Torrente l’iguala.
Recapitulem: el tal Luis Rubiales, president de la Federació de Futbol, s’agafa el paquet amb èmfasi taurí per celebrar la victòria a la llotja on està representant tot el futbol espanyol i li dedica un “ole tus huevos! ” a l’entrenador. Acabat el partit, es passeja per la gespa amb una jugadora, Athenea del Castillo, sobre l’espatlla després d’haver agafat amb les dues mans el cap d’una altra, Jennifer Hermoso, per fer-li un petó a la boca –sense cap permís– seguit d’uns quants copets a l’esquena.
Com que l’home no entén el rebombori creat en l’opinió pública, estupefacte demana excuses per haver-se tocat en presència reial. Acte seguit, pressiona la campiona del món, la senyora Hermoso, perquè tregui importància “al piquito ” (“el meu lloc està en joc, fes-ho per les meves filles”), i com que no rep satisfacció, s’inventa (sí, s’inventa!) unes declaracions de la jugadora donant-li suport.
Amb l’ajuda dels periodistes habituals del mamoneo (ja em perdonaran, però avui no em puc contenir) a l’estil de qué-buenas-están-las-suecas-en-Torremolinos, el senyor president de la RFEF compareix davant d’una assemblea que té controlada. El discurs va demostrar que el tal Rubiales no havia entès res, però el silenci i els aplaudiments dels presents resulta tan tòxic com el dels abusadors. Abusadors de poder, abusadors sexuals. Abusadors.
Aturem-nos en el discurs perquè paga la pena i no és ni ingenu ni innocent. El tal Rubiales va intentar connectar amb una arenga populista i masclista a l’estil de Vox per provocar una reacció, literalment una reacció sociopolítica, a favor seu. Primer va dir que el petó va ser “sense desig”, com el que podria fer “a una de les meves filles”. Si no hi ha desig, ¿era per fer-li un favor a la jugadora? ¿Hauria de sentir-se honrada per haver sigut triada pel torero? Rubiales va mentir dient que havia sigut un gest “espontani, mutu, eufòric i consentit”, la qual cosa ha desmentit l’afectada.
Però el discurs va anar encara més enllà quan va apel·lar als mascles i a les dones que al segle XXI estan a la recerca de la identitat perduda. Molts d’ells a l’entorn de l’extrema dreta i de l’ultraconservadorisme religiós.
Rubiales va assegurar que és víctima “del fals feminisme, que és un gran llast també en aquest país”. “Com a espanyols, cal fer una reflexió de cap a on anem”, i va reblar el clau amb “el fals feminisme que no busca justícia ni veritat”. Rubiales va declarar-se víctima d’una “cacera” en què falses feministes “a qui no els importen les persones” intenten “matar un home” i perpetrar “un assassinat social”. Ole, ole, ole.
Però ni així. A Vox estan de vacances, o més aviat els fets estan enregistrats en unes imatges que no enganyen i les jugadores han rebut el suport del món civilitzat. Aquest dissabte, la FIFA ha reivindicat el respecte a les jugadores inhabilitant Rubiales i impedint-li que s’acosti a la jugadora Jennifer Hermoso.
Una concepció del poder
El president de la RFEF representa una certa concepció del poder que no està vinculada a la responsabilitat sinó a l’abús de les prebendes. Assetjat per la corrupció, Rubiales no es pot ni creure que el que ell i els seus veuen com una anècdota pugui acabar amb la seva carrera. Que no sigui ni la investigació d’Anticorrupció pels acords per la Supercopa amb l’Aràbia Saudita, ni la denúncia del seu ex cap de gabinet pel pagament amb fons de la federació d’una “festa amb 8 o 10 noies joves” que Rubiales va qualificar de “reunió interna de treball” al mes d’agost.
Després de la polèmica dels ingressos federatius per la Supercopa saudita, Rubiales va deixar de cobrar un percentatge dels ingressos de la RFEF, però cobra un fix de 675.000 euros l’any i un extra de 3.000 mensuals per a habitatge.
El pobre està estupefacte. Ni entén ni entendrà que és una qüestió de respecte. Que les jugadores són individus lliures, respectables, extraordinàriament competents, que no li deuen res a ell ni a cap dels que exerceixen el seu paternalisme bavós. Avui es reivindiquen més que mai les jugadores que es van negar a anar al Mundial demanant millores de les seves condicions mentre se les titllava de capricioses i inestables.
Ja n’hi ha prou o, com diu la gran Alexia Putellas, “S’ha acabat!” La reivindicació de respecte per les dones és antiga (escoltin Aretha Franklin) i incontenible. Les futbolistes han permès que la resta de dones facin un pas de gegant. Els i les que aplaudien a l’assemblea de la RFEF són els mateixos que justifiquen els abusos de poder o sexuals en qualsevol àmbit professional. Els del “no n’hi ha per tant”, “exagerades”, “mal foll***” avui no entenen res. La valentia de les que reclamen respecte (i dels que els donen suport) els passarà per damunt.