21/08/2022

On som

3 min

Com que el desconcert és tan gran, i provoca unes actituds extravagants que deformen la imatge de l’independentisme (el guitarrista, el traïdor, la tieta, el jojahodeia, l’itumés, el trumpista, el racista, el nyordo, el guru, els de la pagueta, els lauròfils, els lauròfobs, els octubristes, el convergent, els aspirants a convergents, els de la piscina, el del gos, en Pulgarcito, l’Ali Babà i en Gulliver), voldria contribuir modestament a trobar l’interruptor de la llum. Normalment els ulls s’acostumen a la foscor i així es pot pujar el pou, però sembla que l’independentisme insisteix en donar voltes al seu clamorós estat maniacodepressiu. Vull aclarir d’antuvi que, per a mi, aquest desconcert té la causa principal en el minut en què es va decidir no aguantar l’octubre del 2017. Però d’això ja fa cinc anys i ara, simplement, toca mirar la brúixola.

El dia 3 de juny del 2021 l’Assemblea del Consell d’Europa adopta una sèrie de recomanacions, dirigides a Turquia i a Espanya, sota el títol genèric de “¿Han de ser perseguits els polítics per declaracions fetes en l’exercici del seu mandat?” Dos anys abans, el 2018, s’havia expulsat el PP de la Moncloa arran de la sentència Gürtel: de cop, la “part espanyola” del conflicte del 2017 havia canviat. La “part catalana” no ho farà fins al maig del 2021 amb la investidura de Pere Aragonès, després de la inhabilitació de Quim Torra (setembre del 2020) i, no ho oblidem, del veto politicojudicial a les investidures de Puigdemont, Sànchez i Turull. Només aleshores, amb les parts canviades, el Consell d’Europa va gosar establir uns principis de reconducció del tema: indultar unes persones que encaixaven amb el concepte de presos polítics (Pedro Sánchez va fer-ho en menys de 24 hores); constatar que l’1-O no va ser violent i que els referèndums il·legals no són delicte a Espanya des del 2005 (a banda de condemnar conceptes judicials com el de “violència no violenta”); reformar els delictes de sedició i rebel·lió de forma coherent amb la despenalització del 2005; retirar les demandes d’extradició dels polítics a l’exili; i, per últim, instar a un diàleg entre les parts que respecti l’ordre constitucional espanyol però també els drets humans.

Jo crec que aquesta negociació fracassarà, i que està mal gestionada, però hem de saber on som: la taula no és una idea d’ERC o del PSOE, sinó una recomanació del Consell d’Europa. Impossible aixecar-se’n sense portar l’independentisme a una enèsima imatge d’esperpent. Som aquí, doncs. En aquest parèntesi, en aquesta treva, començada quasi exactament fa un any. Ara suposem que la taula avança, i que es modifiquen els delictes de sedició i rebel·lió: què passa, aleshores? Jo soc de la tesi de Gonzalo Boye, que creu que aquestes reformes penals són el dit i que la lluna és “l’ordre constitucional espanyol” tal com s’entén avui. Per això Puigdemont i els exiliats aposten per mantenir les demandes als tribunals europeus: es tracta de, més enllà de les recomanacions del Consell i de les taules coixes, posar Espanya al seu lloc en termes de respecte a la sobirania popular. Sota el següent principi: els actes de sobirania pacífics i justificats tenen a veure amb els drets humans, i per tant no es negocien. És com la part judicial d’un divorci, aquella que no admet transaccions, el dret a un futur digne. La solució d’aquesta via judicial la tindrem aquesta tardor, però, com que no tot és cosa d’advocats, l’exili també es guarda cartes polítiques. Gestos que, també aquesta tardor, poden capgirar-ho tot.

Som aquí. El pitjor d’aquest marc és, sens dubte, la factura psicològica: la desmobilització, la desmoralització i la degradació. Massa errors, certament. Però cal aturar d’una vegada els cops de cap contra la paret, aquest fer el pena, aquesta rebequeria infantil de tapar-se les orelles o de no respirar. Hem estat el moviment social i polític més important, més agitador, més astut, més seductor i (cosa gens menor) més estètic d’Europa les últimes dècades. Ho hem estat malgrat els partits, o per damunt d’ells, o per sota, tant se val. El Tsunami no va ser ningú, i vam ser tots. I l’1-O, qui va ser? “Fuenteovejuna, señor”. Ho vam fer molt bé, vam ser millors i ara, a poc a poc, la nova onada s’acosta. Els polítics poden estar més encertats o menys, però nosaltres només podem encertar. Un recordatori: Espanya, a la seva manera, no falla mai. Deixem de fallar nosaltres a la nostra. Que és, com sempre, fent el ridícul en els minuts més solemnes.