La paciència és un combustible

EscriptorHi ha un parell de detalls que potser han passat inadvertits a l’acreditada capacitat d’anàlisi dels dirigents de la CUP. Un, que a les eleccions del 21-D varen passar de tenir deu diputats a tenir-ne quatre, cosa que els deixa com a sisena força en representació al Parlament, només per davant del PP i no en escons, sinó per menys de deu mil vots. I l’altre, que amb la decisió de refusar la investidura de Jordi Sànchez s’arrengleren una vegada més amb la postura, justament, del PP i de Cs. Per motius oposats, no cal dir-ho, però el posicionament que en resulta és exactament el mateix. Ja dic que són detalls, i segur que també són irrellevants.

Seria injust, d’altra banda, carregar ara els neulers de l’empantanegament en què es troben els partits independentistes i republicans als cupaires. Junts per Catalunya i ERC estan protagonitzant, en proporcions equitativament repartides, unes negociacions eternes, insuportables, del tot estèrils i ineficaces i, des de molts de punts de vista, impresentables. Pragmàtics, legitimistes, puigdemontistes, junqueristes, rupturistes, autonomistes: el nacionalisme espanyol contempla l’entretingut ball de fantasmes sorgit de les urnes imposades pel presumpte delinqüent M. Rajoy fregant-se les mans. Algú dirà que ells també tenen el seu propi ball espectral particular, amb el PP i Cs en peu de guerra i amb el PSOE gairebé esvaït per complet. Hi ha, però, una diferència, i és que tots aquests segueixen tenint a les mans el poder d’un estat. Els altres, en canvi, ara com ara no tenen res. Ni ells ni, molt pitjor, els ciutadans que els varen votar.

La situació actual es pot resumir, per desgràcia fins i tot literalment, en aquells antics versos castellans que fan: “Vinieron los sarracenos / y nos molieron a palos, / que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos”. Mentre la justícia a Espanya segueixi segrestada per la política (no ho dic jo, ho diuen l’exfiscal general de Catalunya José María Mena o el magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín, a més de centenars de juristes catalans i espanyols), el 155 no serà retirat, i, encara que fessin el gest de desactivar-lo formalment, el seguiran aplicant d’una manera o altra. Davant d’això, s’ha de fer autonomisme? Davant d’això s’ha de lluitar amb les eines que queden disponibles, la principal de la qual és un govern. Amb un Consell de la República a Brussel·les o no: el que urgeix, però no demà ni demà passat, sinó immediatament, és un govern. I no només per lluitar contra el 155 i el desafiament autoritari de l’estat espanyol, sinó per treballar per la ciutadania. ¿Això significa deixar o fer entrar els comuns? Que entrin i que siguin benvinguts. Però dilatar molt més les negociacions és jugar amb la paciència d’un electorat que ja ha aguantat massa. La paciència és un combustible que alimenta la il·lusió, però, com tots els combustibles, s’esgota. El 21-D encara va sortir bé, però pot perfectament no sortir bé una segona vegada.