“Parla, perquè et vegi!”

Sempre fem literatura: quan demanem un cafè, relatem els nostres malestars a un metge, escrivim un mail, insultem (per cert: crida l'atenció la baixa qualitat dels insults en l'actualitat), fem la llista de la compra, donem el condol, declarem el nostre amor etern o circumstancial, renyem el nostre fill o discutim amb la nostra parella.

Feien literatura els qui a Pompeia escrivien missatges electorals a les parets ("Voteu X"); els qui a correcuita i amb deler escrivien poemes grollers ("Ens hem pixat al llit; realment / som una calamitat. / Vols els motius, hostaler? No hi havia / cap orinal!"); els romàntics ("Com m'agradaria sostenir els teus estimats braços al voltant del meu coll i besar els teus llavis") i els pragmàtics comerciants del seu propi cos ("Esperança, sí a tot, nou asos"). Els qui confessaven les seves preocupacions existencials ("Un cop morts, no som res") i els compositors de metagrafitis ("Em sorprèn, oh paret, que encara no t'hagis ensorrat sota el pes de les ximpleries de tants escriptors").

Trobem literatura a les parets de Bilbao ("Marikes violents busquen venjança. Intifada marika") o Còrdova ("Odiar és de fluixets") o a la muralla romana de Lugo ("Romani ite domum”, és a dir, "Romans go home").

Aquests grafitis o, si es prefereix, aquestes pintades són un exercici literari (encara que no gaire cívic), perquè pretenen modelar una idea per donar-li la forma d'un aforisme.

Sembla que la primera representació gràfica de Jesucrist va ser un grafit del 200 dC trobat al Pedagogium del Palatí de Roma. Amb la intenció de ridiculitzar el cristianisme, mostra Jesús amb un enorme cap d'ase i clavat a la creu. Una inscripció diu: “Alexàmenos adora Déu”. No gaire lluny, al mateix edifici, una altra inscripció diu: "Alexàmenos és fidel". Potser aquesta persona està reivindicant literàriament la seva fe davant dels qui se n'han burlat?

Quan ens trobem amb un amic i ens pregunta com ens va, immediatament ens disposem a modelar artísticament la nostra memòria per donar-li la forma d'un relat. Tot parlant –perdoneu-me l'expressió–, literaturitza. Que potser no passem el dia explicant coses (suposadament) interessants sobre nosaltres mateixos? I una biografia no és el resultat de la nostra insistència a imposar relats al caos de la nostra existència?

Llavors, i aquí és on volia arribar, la comprensió que tenim de nosaltres mateixos no pot ser més acurada que el rigor de les paraules que utilitzem per comprendre'ns. Més enllà de les paraules, només hi ha foscor i, potser, melmelada sentimental. En el cas –altament improbable– que hi hagués un jo genuí, un veritable jo, sense paraules seria mut.

Apuleu explica que Sòcrates estava en una ocasió parlant amb un grup de joves. Tots participaven de manera entusiasta en el diàleg. Tots menys un, que, recollit en si mateix, a la perifèria del grup, no obria la boca. Sòcrates, que ho observava amb deteniment, finalment li va dir: “Parla, perquè et vegi!”

Hem de parlar, efectivament, per ser visibles, tant per a nosaltres mateixos com per als altres i, per aquesta raó, com diu Plató, la filologia (l'amor al llenguatge) brolla de la mateixa font que la filantropia (l'amor a les persones). Hem de parlar per resistir la temptació de la misologia (el menyspreu o desconfiança envers el llenguatge), que és company inseparable de la misantropia (el menyspreu o desconfiança envers els altres). Hem de parlar per sortir a aquesta llum, que, segons sant Joan, és el rostre del logos, i perquè el misantrop, com diu també aquest evangelista, “habita a les tenebres”.

Em sulfuren els docents que proclamen desvergonyidament que a l'escola els coneixements no són l'única cosa important. Sí. Els coneixements són a escola l'única cosa important, perquè l'escola té per missió conduir el nen de l'experiència difusa de si mateix a la claredat i distinció del concepte. El significat d’una paraula és per a un nen l’extensió del seu ús. El nostre deure és ampliar aquesta extensió fins a assolir els dominis del concepte.

Coneixem el que sabem anomenar amb claredat i distinció. El nostre vocabulari és l’expressió del nostre coneixement. Desconfieu dels reticents amb el coneixement, perquè, quan et descuides, es posen a parlar de constel·lacions familiars i del veritable jo. Desconfieu de l’empatia analfabeta. Necessitem paraules per resistir el domini de la indústria del malestar, cada cop més florent. Són les paraules les que ens permeten ser ciutadans (animals amb logos) i no solament animals terapèutics.

Ja que literaturitzem, literaturitzem bé.