16/02/2022

Parlaments deslegitimats, estat de dret degradat

3 min
Imatge de l’escalinata del Parlament de Catalunya.

Tot evoluciona. Els Parlaments també. Les funcions polítiques i legitimadores que fan els Parlaments han experimentat grans canvis des dels seus orígens medievals. Actualment, els Parlaments són una institució cabdal de les democràcies liberals. Això fa que la seva deslegitimació o degradació no els afecti només a ells, sinó a tot el sistema democràtic.

Els orígens històrics dels Parlaments són controvertits. Molts països es disputen el prestigi d’haver instituït en algun moment un primer Parlament o un proto-Parlament. Així, en sentit ampli, alguns historiadors els han vinculat, entre altres, als consells reials o a assemblees de l’antiguitat (Mesopotàmia, Índia, Grècia, Roma, etc.), al Witan o “assemblea d’homes savis” de l’Anglaterra postromana, a assemblees escandinaves... Tanmateix, la historiografia política acostuma a acabar remetent a l’Anglaterra dels segles XII i XIII, després de la conquesta normanda i l’establiment de la Curia regis o consell del rei, la Carta Magna (1215), al Parlament d’Enric III i les reunions de nobles rebels, i al Parlament d’Eduard I amb la inclusió dels “comuns” i representants estamentals escollits en ciutats i districtes rurals. 

Des dels seus orígens, els Parlaments reflecteixen una tensió inherent entre interessos diversos. La temàtica bàsica de fons que hi apareix són les finances del regne i l’exigència que els impostos fossin acordats per part del “regne”, és a dir, que no fossin una decisió unilateral del rei. 

L’adveniment dels estats liberals de dret canvia la perspectiva. Queden associats a la reforma anglesa –especialment a partir de la Revolució Gloriosa (1688)–, a la guerra secessionista dels Estats Units respecte a la Gran Bretanya, i a la Revolució Francesa. Es legitimen com unes entitats “representatives”. Tot i que seran escollides amb un sufragi molt restringit fins a finals del segle XIX, el pas donat és crucial. Els Parlaments liberals queden associats a les primeres Constitucions i cartes de drets i llibertats, i als primers estats de dret contemporanis. 

En els Parlaments actuals, escollits per un sufragi realment universal que inclou el femení, una de les funcions centrals de les cambres representatives continua sent la de caràcter legitimador (a més de les funcions legislativa, de control de l’acció de govern i, en els sistemes parlamentaris, d’elecció i control del govern). Una deslegitimació del Parlament suposa una erosió de l’estat de dret. 

Aquesta deslegitimació es pot produir per causes externes o per causes internes als mateixos Parlaments. Les primeres són les més greus, ja que laminen l’estructura bàsica dels estats de dret, que podem resumir en quatre elements: 1) un exercici pràctic de les llibertats i drets individuals i col·lectius –més enllà de les retòriques dels textos constitucionals–; 2) la separació i equilibri efectiu dels poders clàssics (executiu, legislatiu i judicial); 3) l’establiment d’uns alts tribunals que siguin independents i, sobretot, imparcials, i que no s'immisceixin en les funcions dels altres poders; i 4) en les democràcies liberals territorialment compostes (federacions), la divisió de poders, inclòs el poder judicial, en àmbits territorials definits. 

Més enllà d’episodis recents que comporten deslegitimacions internes –Congrés de Diputats espanyol (polarització, estils degradats, votacions de vodevil); Parlament de Catalunya (salaris injustificables, cas Juvillà, rol polític dels funcionaris)–, allò que em sembla més preocupant i greu és la deslegitimació dels Parlaments a partir de factors externs. És el cas, per exemple, de quan els màxims tribunals espanyols (TC i TS) li diuen al Parlament de Catalunya de què pot parlar i de què no, o quan emeten sentències clarament esbiaixades contra parlamentaris (llenguatge emprat, argumentació, penes imposades), o quan un mer òrgan administratiu (JEC) participa en les funcions pròpies de Parlaments i tribunals.

Tot això no impedeix que les actuacions i la professionalitat dels diputats, grups polítics i òrgans de govern parlamentaris hagin de ser més exigents del que és habitual. Però la conclusió política més rellevant és que, a la pràctica, dels quatre elements esmentats dels estats de dret, els tres primers estan clarament erosionats a l’estat espanyol, mentre que el quart és simplement inexistent pel que fa al poder judicial. L’estat espanyol, que malgrat els seus clars dèficits és un estat de dret en altres àmbits, pel que fa a Catalunya resulta actualment molt difícilment assimilable als estats de dret europeus. 

Ferran Requejo és catedràtic de ciència política a la UPF