15/06/2022

Un part natural

2 min

Llegeixo a l'ARA que una dona ha parit el tercer fill a l’aigua d’una platja mentre l’home i els dos altres fills ho contemplaven. Algú, no sé si la mateixa família o algun passavolant, n’ha gravat imatges, que s’han fet (per dir-ho com el televisiu Jordi Gil) “virals”. Deia la Lara Bonilla a l’article que “els professionals sanitaris consultats alerten dels riscos de parir al mar, però també demanen preguntar-se per què hi ha dones que davant la percepció d'una excessiva medicalització de processos fisiològics normals, com l’embaràs o el part, opten per un part fora de l'entorn sanitari”.

És cert que el part és un procés fisiològic “normal”, però fa mal. Un mal comparable a un atac d’apèndix, que de seguida procurem guarir. Vull dir que el mal del part no és –per a mi– més honorable que el de queixal, que procuro no patir. Però entenc que cadascú ha de poder fer el que vulgui o pugui. Hi ha qui ha decidit tenir un part “natural” i després veu que allò és terrible i demana epidural. O al revés. Una amiga meva ha tingut els fills com si anés de ventre. No exagero.

Només voldria remarcar, per als que diuen que “abans les nostres avantpassades parien així”, que abans hi havia molta mortalitat entre les parteres. També entre els nadons. Que els que som de pagès hem ajudat, tot sovint, a parir les vaques, o s’haurien mort. Que els metges i les llevadores no ens volen humiliar, en general, i que en un part, també en general, tothom està molt nerviós.

Per donar-hi només una altra volta, imaginem-nos que aquestes imatges del part a l’aigua (que ha acabat bé) haguessin passat, en lloc d'una tranquil·líssima platja japonesa, a Mariúpol. Imaginem-nos que la dona hagués parit sense ajuda, tota sola, per culpa de la guerra. Què hauríem dit? A qui hauríem acusat?

Empar Moliner és escriptora
stats