20/03/2022

Patriarcat i guerres: del neolític al segle XXI

4 min

Si mirem pel retrovisor de la història amb un telescopi sense prejudicis i el dotem de la capacitat d’abstreure allò que és essencial i l’enfoquem cap al continent europeu, veurem coses que ens sorprendran. Si mirem amb el nostre màgic telescopi aproximadament uns 10.000 anys enrere, veurem la nostra Europa poblada de pacífics habitants que viuen de l’agricultura i de la caça en una societat pròspera i equilibrada. Si ens interessem pel seu estil de vida, per la seva organització social i per les seves creences, veurem que no hi ha ningú que tingui grans fortunes ni tampoc ningú que es mori de gana. Si els acompanyem en un enterrament, podem observar com dipositen al costat del difunt els seus estris de treball, que ens indiquen en què s’ocupava. Potser hi trobarem també una petita escultura tallada en pedra que representa una deessa de la fertilitat. No hi veiem, al costat del difunt, espases ni llances, ni escuts que ens indiquin la seva condició de guerrer. Tampoc hi ha rastres de ciutats emmurallades que testimoniïn l’existència d’enemics de qui defensar-se.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A partir de totes les dades que recollim arribem a l’evidència que tant homes com dones tenen similars drets i estatus social, si bé les dones són les que s’encarreguen de l’organització social i de l’administració dels béns, que transmeten a les seves filles. Descobrim que desconeixen la paternitat, creuen que una dona queda embarassada quan l’esperit d’un avantpassat s’introdueix en el seu cos. Veuen, en la possibilitat de les dones de donar a llum noves vides, una capacitat misteriosa que es concreta en el culte a la deessa Mare i s’estén a la Mare Terra, productora de vida.

Si acostem el nostre telescopi aproximadament uns set mil anys més endavant descobrim com els homes d’unes tribus nòmades, amb una cultura molt menys desenvolupada i igualitària, però posseïdors de potents armes de metall i d’una mentalitat guerrera i violenta, van envaint progressivament aquelles pacífiques societats fins que, segles més tard, acaben ocupant els seus territoris i imposant a la força la seva llei injusta.

Els homes més poderosos d’aquelles tribus eliminen els altres homes que no se’ls sotmeten i converteixen les dones en objectes de la seva voluntat i caprici. Les deesses mares desapareixen i són substituïdes per déus masculins. Reconeixem amb ells el naixement d’un ordre social que avui dia denominem patriarcat, en el qual regna la llei del més fort i, si bé s’hi han de sotmetre els homes menys poderosos, tots gaudeixen d’un premi de consolació, que consisteix en el sotmetiment de les dones al seu poder.

Amb el patriarcat va néixer un sistema social jerarquitzat i autoritari que es va anar transferint a les següents generacions i perdura a través dels segles com a supervivent invencible i teló de fons de diferents formes de govern. Les seves principals característiques no han desaparegut, s’han constituït en una forma de govern que no es veu ni s’anomena oficialment, però exerceix la seva hegemonia, encara que en graus i formes diferents, en totes les societats denominades democràtiques.

No deixa de ser sorprenent que societats del segle XXI, que han avançat tant en els camps de la ciència i de la tecnologia, conservin governs tan semblants, en aspectes essencials, als dels nostres avantpassats prehistòrics. L’esperit del neolític sembla ressuscitar, en aquest 2022, degut a l’enginy d’homes violents que han convertit les fletxes en llançamíssils i els cops de pedra en bombardeigs aeris.

Com és possible que països capaços d’enviar coets a altres planetes, i d’invertir grans esforços en crear òrgans artificials per salvar vides humanes, a la vegada inverteixen encara més esforços en destruir centenars d’altres vides amb altres coets? A qui o a què representen els governants d’aquests països? Un gran abisme separa el desenvolupament ètic dels éssers humans del seu desenvolupament polític, científic i tecnològic.

És possible acabar amb les guerres? Per acabar amb les guerres, és imprescindible fer desaparèixer l’esperit del patriarcat, pare de totes les guerres i present tant en les estructures socials com en la ment humana, on es gesten totes les creences i les accions que condueixen a les guerres.

Què hi tenen a guanyar Rússia i els Estats Units, en aquesta guerra? I Europa? Si pensem en els habitants de tots aquests països, tothom sap que els ciutadans seran els perdedors. Algú altre, doncs, hi ha de guanyar, perquè tingui sentit la guerra, i aquest algú són, precisament, aquells que es protegiran molt bé dels míssils i de les bombes i els que recolliran els fruits enverinats de la guerra.

Veiem amb impotència l’enfrontament de dos mascles alfa per als quals és més important demostrar el seu poder i valentia que evitar que centenars de persones morin i que es destrossin les ciutats.

Quants innocents hauran de morir, quants segles s’hauran de cremar, quantes llàgrimes s’hauran de vessar abans que utilitzem la intel·ligència per assolir un veritable progrés? No ens hi portaran aquells governants que diuen que la ciutadania és sobirana, però no consulten el seu poble abans de prendre partit en qualsevol guerra. Potser és el moment que ens ho comencem a plantejar.

Si els senyors de les guerres són incapaços de trobar solució als conflictes que les provoquen, ¿per què no deleguen en dones pacifistes i expertes en política la tasca d’arribar a acords que les aturin i adquireixen el compromís d’acceptar les solucions fruit dels seus acords? ¿No els faria això més homes, més humans i més savis?

stats