En pausa

Twitter ja no és Twitter i la X no s’aclareix. Crema el Mediterrani i alguns turistes es queixen del caos. No pagues per fugir del foc ni per tenir empatia. Pagues per ser turista, no viatger. La democràcia bull i viva España, que frena el feixisme mentre l’emèrit contamina amb monarquia i trasllats per a una regata i els amics de sempre, i el net celebra la impunitat familiar i el seu aniversari, si és que fa altres coses. Però viva España que ha frenat el feixisme votant en blau i molt verd, i amb el vermell encara encès notifiquen a Dani Gallardo que té deu dies per entrar a la presó per haver donat suport als anhels d’independència de Catalunya. I tots els altres. I Catalunya. Que es congela o es desfà a base de disputes polítiques i declaracions fora de to, de lloc, de tot. Que és més fàcil donar la culpa a la gent que ha decidit abstenir-se que a la defensa aferrissada de les cadires que ja no els mantenen dempeus. Quin mal que fan al país que diuen que estimen. Amb excepcions honroses. Per sort, sempre hi ha excepcions. Hi ha viatgers. I no ens oblidem de la Rosalía, que ja veus tu pobres de nosaltres què podem dir, només que les parelles es trenquen. Com els països. I un cop passat el tràngol, la vida continua. Perquè la vida sempre continua. A la seva. Diguin el que diguin les enquestes. Sinéad, descansa en pau.

Sembla mentida com es pot allunyar tant un estiu d’un anunci de cervesa. Però els anuncis estan fets per dictar-nos les pautes de la felicitat, que curiosament tenen molt a veure amb el consum i amb anar a l’altra punta del món sense que t’importi ni la punta ni el món. Amb tot, hi ha la possibilitat d’acabar de pintar-nos un estiu més plàcid nosaltres mateixes, aprofitant que tenim el privilegi extraordinari d’aturar l’estació per descansar i descansar-nos. Podem llegir llibres boníssims i llibres menys bons, però que ens havíem de treure de sobre com aquella espina que acostuma a clavar-se a l’estiu perquè donem més tros de cos a les punxes. Podem observar com la gent a la platja sempre s’assembla a un dibuix il·lustrat perquè qui pinta ha estat observant la criatura que té por de l’aigua, els adolescents que esquitxen, els para-sols que volen i les parelles que s’estimen. Podem tancar els ulls i no veure res més que el que tenim a la vora i que també es pot pintar. Podem oblidar-nos de les xarxes socials i deixar-nos caure sobre les xarxes que ens sostenen de veritat, cadascú se sap les seves, i gaudir-ne i allargar els sopars fins a una hora tan prudent que l’endemà ens permetrà llevar-nos ben d’hora, no per aixecar un país, sinó per aixecar el nostre propi ànim, malmès per una intenció contínua de desesperançar-nos o una insistència tramposa de fer-nos creure que qui vol, pot. Podem quan podem. Quan no podem, sigui estiu o caigui l’estació que ens permeti el canvi climàtic, acompanyem-nos sense la pressió de recuperar-nos de seguida. Acompanyem-nos a un ritme que estem frisant tot l’any per tenir-lo, com si fos impossible viure d’una altra manera. El dolor del món no se’n va a l’estiu, de la mateixa manera que l’alegria reneix cada vegada que som capaços de posar-nos una cançó i deixar-nos emportar per les bondats de la música.

No l’aclarirem, la X. Obrirem camins amb arguments més o menys sòlids. No tindrem la raó ni quan la tindrem. Si tenim la sort de ficar-nos a l’aigua salada del mar o a la dolça d’un riu per alliberar-nos de la calor, no ens desfarem dels desenganys, com en una oferta de 2x1. Però és permès, encara, tenir la intenció de rescatar els segles dels seus fracassos i a nosaltres, les persones, de nosaltres mateixes. Bon estiu.