A qui interpel·len els anuncis dels accidents de trànsit?
Les festes de Nadal són una bona època per a les campanyes de sensibilització. Fa setmanes que patim, dia sí dia també, els anuncis de La notícia que no vols rebre del Servei Català de Trànsit on familiars de víctimes reals i agents dels mossos d’esquadra ens relaten el tràgic moment en què es comunica a una persona que algú estimat s’ha mort en un accident. Hi ha diverses històries, totes semblants, on se’ns relata des del moment que sona el timbre a l’impacte de conèixer la tragèdia. Recentment, se n’ha incorporat un altre on una mare acomiada la seva filla preguntant-li si l’espera per dinar. En una anticipació del que passarà, en comptes de donar una resposta previsible, se’ns revela la seva absència: “No, mama. Ho sento. Anant cap a la feina faré un avançament i un cotxe no em veurà. Moriré de camí a l’hospital”. I a continuació sentim el so de la col·lisió dels vehicles i el rostre devastat de la mare.
Són anuncis per conscienciar de la importància de la protecció, la prevenció i la prudència, que intenten reduir el nombre d’accidents a la carretera. Lògicament, tots els qui conduïm o viatgem en cotxe som susceptibles de patir un accident, fins i tot complint escrupolosament la normativa. Tothom pot tenir un descuit, no saber reaccionar a un imprevist, prendre una mala decisió, patir la imprudència d’un tercer, o, senzillament, tenir mala sort. Malgrat això, aquestes campanyes tan dures costen molt de pair si et trobes l’anunci als nassos quan menys t’ho esperes. No consten dades sobre l’eficàcia d’aquest tipus de campanyes i, de fet, deu ser impossible de quantificar. Si serveixen per salvar la vida d’una sola persona, ja està bé que es facin.
El dubte és qui se sent interpel·lat per aquests anuncis. Fa la sensació que hi pot haver una manca de correspondència entre els destinataris teòrics de la campanya i els receptors reals. Aquesta publicitat pressuposa que l’exposició de l’audiència a un relat extrem té un efecte dissuasiu, però hi ha estudis de psicologia i comunicació que assenyalen que aquests missatges basats en el xoc emocional tendeixen a reforçar conductes ja existents en comptes de modificar els comportaments problemàtics. En persones amb conductes imprudents, agressives o temeràries al volant, aquest tipus de relats no solen erosionar la seva autopercepció de control. Hi ha personalitats amb les quals el relat tràgic no funciona i, en canvi, a persones responsables i prudents, conscients del risc i la fragilitat de la vida, la hipòtesi de la catàstrofe els pot resultar devastadora perquè els reactiva pors i angoixes.
És inevitable plantejar-se si aquests anuncis funcionen millor com a simple material narratiu d’impacte que com a veritables eines transformadores de comportaments al volant. Perquè tens la sensació que, sovint, aquestes campanyes confonen conscienciació amb commoció.
