Pegàs arrossegant les peülles
En la mitologia grega, Pegàs és un cavall amb ales, capaç de travessar el cel fins a l'Olimp, portador del llamp per designi de Zeus. Un cavall velocíssim, d'una força i una bellesa fabuloses, relacionat amb la mort de la Medusa i les gestes d'herois com Bel·lerofont o Perseu.
En la política espanyola, però, Pegàs és un escàndol descomunal que es mou a una velocitat dubitativa i ranquejant, sobretot pel que fa al govern d'Espanya, que des del minut u —per fer servir una de les horribles frases que solen dir els polítics i els tertulians— n'ha fet una gestió summament deficient. El govern d'Espanya hi va arrossegant els peus, o les peülles, a aquest assumpte, fent tota casta de giragonses, evitant concretar quines mesures pensa adoptar, quan ho pensa fer o amb qui (o contra qui) les tirarà endavant. Hi ha una compareixença de Pedro Sánchez al Congrés que encara s'ha de confirmar amb els detalls corresponents, hi ha una trobada entre el mateix Pedro Sánchez i Pere Aragonès que espera ser agendada des de divendres (quan els dos presidents van acordar aquesta trobada en una conversa a peu dret, tot esperant Ursula von der Leyen), hi ha una borrosa atribució de responsabilitats que gravita damunt el cap de la directora del CNI, Paz Esteban, i hi ha una ministra —la de Defensa, Margarita Robles— fortament qüestionada per l'oposició, pels socis de govern i/o pels grups de la majoria que va investir Sánchez. És a dir: ara com ara, ben pocs aclariments en perspectiva.
De moment, el que sí que han aconseguit Pedro Sánchez i el govern d'Espanya ha estat diluir, modelar, suavitzar una mica la forta aspror de l'escàndol, a força de donar-hi passades com un ceramista en el seu torn. D'entrada ja tothom en parla com del cas Pegasus, i no Catalangate, atès que s'ha aconseguit desvincular l'afer de la seva arrel primera, que era l'espionatge contra líders independentistes catalans denunciat per Citizen Lab i la revista The New Yorker. Amb la tosca, i molt dubtosa maniobra, d'anunciar que també els mateixos Pedro Sánchez i Margarita Robles havien estat espiats, es va aconseguir envoltar de boira baixa la polèmica i derivar-la al conjunt de la política espanyola, o europea, un àmbit molt més còmode per al govern d'Espanya que els dels atropellaments antidemocràtics comesos per l'estat espanyol en la seva resposta a l'independentisme català. Félix Bolaños es dedica a intentar rebaixar la gravetat de la qüestió reconeixent que “en lo personal” és comprensible que els espiats se sentin molestos. I la dreta espanyola, ofuscada i obsessiva com sempre, ho converteix tot —com sempre, també— en una caricatura. Ayuso, per exemple, afirma que tot plegat és una comèdia perquè Sánchez es mantingui al poder i els independentistes segueixin “amb la seva corruptela”. Fa riure que ho digui la presidenta de Madrid amb un germà implicat fins als colzes en un frau de compravenda de material sanitari en plena pandèmia. Però això ja no importa a ningú: Madrid y yo somos así, señora, podria dir Ayuso.
