'En Peius' (1920)

De l’article de Màrius Aguilar ‘Paradox’ (Huete, Conca, 1883 - Montpeller, 1952) a L’Esquella de la Torratxa (19-XI-1920), a propòsit de la mort de l’escriptor i periodista Pompeu ‘Peius’ Gener (Barcelona, 1846-1920) esdevinguda abans-d'ahir va fer cent cinc anys. Va ser un personatge peculiar en el món dels literats catalanistes i republicans. Una figura del Modernisme català empeltat de la bohèmia de París, on va viure un temps.

[...] Del 'Peius' del penatxo i de la fantasia, xerraire, mentider, imaginatiu, megalòman i pantagruèlic, tothom en sabia la vida i les anècdotes, però no pas les seves doctrines, ni els seus llibres, com no fossin aquells llibres fets a la taula del cafè. Ell fou el primer que ens portà teories evolucionistes, ell el primer que es quedà cap a Grècia, no pas cercant marbres, sinó una moral, no pas els poemes homèrics, sinó les essències paganes contràries al Crist. Fou un precursor de totes les actuals teories classicitzants i mediterrànies. Com fou també un precursor del catalanisme basat en la voluntat vitalista i no pas en la tradició. Ell ens portà Europa. Ell, per primera vegada, el 1880, a Catalunya, va escriure en francès idees que dedicava a Renan i que apadrinava Littré. Per ell, Catalunya el 1880 ja sabia parlar en francès. Però En Peius, ja no serà a Catalunya més que En Peius. Veurem el seu barret i no pas el seu front; recordarem els acudits, però no els seus llibres; sabrem de la seva vida i no pas de la seva ciència. Bé és veritat que ell potser ho agrairia. Si li haguéssim preguntat: "Escolteu, Peius, ¿què us estimeu més, el xistu de l'aiguardent, gelat a Noruega venut a llesques, o La Mort i el diable?", segurament hauria preferit l'acudit. 

Ell feia frases en lloc de números; ell viatjava fantasies que no sortien ni de Terrassa ni de Manresa; ell somniava amb amor, aquí on tothom fa negoci; ell volia ésser senyor del Renaixement, o de més amunt, en la terra de la menestralada; ell fou ric i esdevingué pobre, fou pobre i continuà essent ric. A Catalunya, per tot això, era tan únic, que les gents el miraven i el volien com un espectacle [...]. La llegenda farà d'ell un ser místic, una mena de Cyrano que fou filòsof i que també visità la lluna. El farem tenir amors amb abadesses mitrades, desafiaments amb espasa i daga, amistats amb tots els grans homes i totes les “petites femmes”, avantpassats amb bergantins i goletes, amb els quals sortim a donar una volta pel Mediterrani, aventures de viatges per ciutats amb places tan grans que tenien al mig un desert. En Peius serà la fantasia, o l'orgull de tenir-la. [...] Per això aqueix home que ens sembla tan nostre, era l'anti-català, l'anti-senyor Esteve. No havia venut mai res. Perquè En Peius, a Catalunya, no va fer altra venda que la d'una pistola antiga. El comprador es negava a adquirir-la perquè volia el joc complet, les dues pistoles que portaven els cavallers, i En Peius li respongué: "¿Que no veu que aquesta pistola anava sola perquè era la de l'abanderat?" L'única vegada que l'anti-senyor Esteve feu una venda, no va fer una venda sinó una frase. En Pompeius Gener ha mort, com va viure, dignament. La seva caixa era blanca, la bandera, l'única pompa catalana, l'enterrament civil, i el dol nostre. Ni un polític, ni un botiguer. El dol el vam acomiadar, amb tria exacta i pulcra, davant de la Universitat. No va mancar més que, després d'abandonar els amics el cementiri, una dona misteriosa hagués anat a posar unes flors a la fossa d'En Pompeius Gener.