Pel català, acord i polítiques

Tot i el sedàs de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, el caràcter del català com a llengua pròpia del país i vehicular en l’ensenyament és present en diversos punts del nostre ordenament jurídic -com l’apartat primer de l’article sis de l’Estatut; l’article 35; les lleis 7/83 i 1/98 de normalització lingüística, o els documents en què el mateix TC ha definit el català com a centre de gravetat de l’ensenyament a Catalunya, i en què ha reconegut la potestat del legislador en relació a les actuacions de política lingüística.

A Catalunya no hi ha un dret a rebre l’ensenyament únicament en la llengua oficial preferida pels pares o pels alumnes, i la llei 12/09 d’educació ratifica el dret a rebre l’ensenyament en català, que s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge, sens perjudici d’impartir continguts curriculars o desplegar activitats educatives en castellà per aconseguir un correcte coneixement d’ambdues llengües. Aquest és el model que la societat catalana va bastir amb amplis consensos, i amb un esforç importantíssim perquè els catalanoparlants venien d’un període de prohibició i els castellanoparlants se sentien cridats a reconstruir el sistema de llibertats, inclosa la capacitat d’autogovernar-nos i la creació de serveis públics d’àmbit nacional català.

És veritat que algunes formacions polítiques han considerat que podien obtenir vots trencant aquells consensos. També és veritat que no hem mostrat prou agraïment a aquelles associacions de pares amb majoria de castellanoparlants que se sentien cofois d’haver fet possible una escola que no discriminava per raó de llengua familiar. Era un èxit de tots, i aquest reconeixement s’ha de mantenir avui, quan una llengua amb menys de deu milions de parlants pot ser engolida en la immensitat d’un planeta que navega per núvols invisibles que parlen un mal anglès.

Ni la Constitució ni l’Estatut no vinculen el caràcter de llengua vehicular del català a l’assoliment de resultats en els diferents cicles educatius. Deixen aquesta important missió a les autoritats educatives i al Parlament. L’autonomia política, la capacitat de governar-se, es manifesta, es fa útil, quan aplica polítiques pròpies, adaptant-se a les circumstancies socials canviants, per exemple, en matèria d’ensenyament de la nostra llengua pròpia.

Fins i tot les sentències del TSJC que estableixen el percentatge del 25% -funció que a parer meu correspon al poder legislatiu i executiu- reconeixen que l’administració catalana és la competent i que ha de disposar de flexibilitat per adaptar-se a les circumstàncies sociolingüístiques de cada indret. Literalment diu: “Les quotes d’utilització vehicular de les llengües oficials no queden predeterminades de forma rígida a l’ordenament, es poden adaptar a les circumstàncies del cas i al grau de normalització assolit, que no és homogeni a tot el territori”. Unes reflexions que jo he escoltat a més d’un conseller d’Educació.

La referència a la immersió lingüística de l’article 15 de la llei d’educació catalana (12/09) no va ser objecte d’impugnació per cap grup polític. El posicionament sobre aquesta qüestió com a eina de normalització del català ha estat avalada reiteradament pels tribunals i per la comunitat educativa en la seva immensa majoria.

Les societats s’han fet més complexes i les polítiques públiques més superficials. No hi ha política sense polítiques i no tota absència de resultats és imputable al marc jurídic. A vegades no despleguem instruments que tenim en les nostres pròpies lleis o que serien interessants i han donat bons resultats quan s’han emprat. Em refereixo al sistema d’acompanyament pedagògic i lingüístic dels alumnes que ho hagin de menester als efectes que es puguin integrar en el sistema d’ensenyament. Les aules d’integració (no només lingüística, però també lingüística) en el sistema educatiu són imprescindibles, i necessiten recursos i personal qualificat.

He llegit l’acord entre els partits del govern català i dos partits de l’oposició -acord que s’està renegociant-. El celebro perquè Catalunya necessita recuperar consensos per recuperar la solvència dels seus serveis públics i seguir aprofundint en els elements que ens són propis, que ens defineixen com a poble i que han estat reconeguts com a drets històrics (art. 5 de l’actual Estatut), però l’ús normal de la llengua pròpia com a llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu ja està reconegut en l’ordenament. El retrocés de l’ús social del català cal buscar-lo fora de l’escola, on, tot i haver ensenyat més d’una generació en català, no hem aconseguit cridar a la difícil tasca de sentir-se orgullosos de la generació de les grans migracions que van participar en la reconstrucció nacional de Catalunya, en la recuperació d’una llengua que ara cal emprar en aquests ordinadors de dos-cents grams que ens tenen atrapats i en les terrasses del vermut. Una llengua pot afeblir-se fins a desaparèixer si els que la coneixen no l’empren. I conèixer-la, la coneixen: l’escola va fer la seva tasca.

Resta pendent una cosa que també estableix l’Estatut: que l’administració de l’Estat ha de garantir el dret a l’opció lingüística i ha d’acreditar que el personal al seu servei té el nivell adequat d’ambdues llengües. També resta pendent una norma amb rang de llei orgànica que faci el que proclama la Constitució en el seu preàmbul i en l’article 3: respectar, protegir i promoure les altres llengües diferents del castellà que són també oficials en llurs territoris.

Si l’escola s’ha adaptat, sovint amb pocs recursos, a canvis socials perquè la societat catalana ha canviat la seva fesomia en el darrer quart de segle, és raonable que demani que les administracions facin els deures. La catalana, establint fórmules complexes que situïn cada centre en la seva realitat social, i l’Estat, complint amb la seva obligació constitucional sense demora ni excepció.