La pena del telenotícies és aquesta

Mor Enric Hernàez, que, com diu en Xavier Cervantes en una de les seves cròniques sentimentals i musicals de l’ARA, feia música de “cantautor” en una època poc propícia, i ni així pot sonar una cançó seva més de dos segons per la tele. “Mor Enric Hernàez”, diu la locutora. N’esmenta alguna cançó i ensenyen el frame d’un concert; sona un cop de bateria, res més, següent notícia. No hi ha temps, se’ns acumulen els lesionats del futbol i tots els cantants vius i exitosos. Seguim. Donarem més espai a aquests xais que s’han mort no sé on perquè la notícia és curiosa. 

Per a mi, l’Enric Hernàez, a qui vaig conèixer gràcies al David Castillo, i que havia sentit en disc i en directe, era moltes coses, però era qui havia decidit que Palau i Fabre era increïble i havia posat, amb tota la modèstia, favor i àngel, música a Ombra d’Anna. Amb el Castillo, en fi, van fer aquest No t'oblido ni quan l'aspra nit s'obre.

Amb el jersei aquell, sense anar de res, amb aquella veu tan aspra, cantava cançons i, per sort, hi havia gent que les reconeixia i les celebrava i les estimava. Li agradava Bob Dylan i li agradava Neil Young, i els Beatles. S’esfondra un món, s’acaben les coses, i les noves potser ja no ens pertanyen. Som lletjos i desgraciats valorant el que tenim a casa, sigui el que sigui “casa”. Ho fem tard, ho fem poc. Mai em perdonaria la mandra, la deixadesa i la desídia. Busco a YouTube algun concert d’ell, em surt aquell de la Fnac, amb el jersei. Em poso Ombra d’Anna. Res em pot semblar més emocionant, per la pena de la lletra i per la delicadesa genial de la música i la veu.